Núm. 39 Tercer trimestre 2005

El que, però, perdura ho funden els poetes...

Vicenç Molina, professor d’Ètica empresarial de la UB

Què és allò que resta, quan tanques el llibre? O tan sols la pàgina. O, potser, només el vers.

Resulta molt difícil, per no dir que gairebé impossible, remetre’s només a un text fonamental, precís, universal, que sigui aquell que més et colpeix o que més t’arriba, enllà de totes les sensacions, més enllà de tots els estats d’ànim, sigui quin sigui el to que pren la teva vida. És a dir, els tons. Perquè em sembla que la vida és un contínuum molt poc precís –precisament– i ,més aviat, va ben plena d’incerteses que cap sistema, cap mètode, cap assaig no pot pas acabar de significar. És a dir, a dotar de significat. O a treure-li. I si és massa complicat atenir-se a una o altra filosofia, ens queda la poesia. Em queda la poesia.

Quan no hi havia res més, o quan tot era prou fosc, o quan semblava que tot s’aclaria i que, ben aviat, aquella petita il·lusió tombaria per la propera cantonada, hi havia la paraula. Nos queda la palabra que, per Blas de Otero, canta en Paco Ibáñez. El que, a mi, em queda, de sempre, si ho hagués de triar –espero que no calgui, perquè més m’estimo quedar-me’n més d’una– és la poesia. No cap poeta –o poetessa, com la Maria Mercè Marçal– en particular, sinó la poesia. La poesia de les paraules que t’arrauleixen si ets sol, la poesia de les paraules que dius quan t’acomiades dels amics que se’n van, quan se’n van per sempre, la poesia dels esclats d’emoció que vols dir –i que no sempre pots- quan t’esclata el cor davant del repte nou. La paraula amb música, per ser cantada, per ser dita, per ser llegida en veu alta, perquè algú te l’escolti quan saps ben segur que no hi ha ningú més per escoltar-la.

I per compartir-la, tot bevent-la a glops, quan sí que hi ha algú que se l’escolta. La poesia solitària de la soledat, la poesia de les lluites i el combat, la poesia dels ulls que s’entrecreuen, dels llavis que s’ajunten, dels cossos que es regiren. I la poesia dels desitjos de demà, la poesia de les mirades civils per damunt dels límits de l’espai i que s’allarga pels racons d’aquests temps, tan petits, tan ínfims, però tan irrenunciablement universals perquè també són els nostres. En aquella llengua jove i metàl·lica d’aquell Walt Whitman –que García Lorca en deia el viejo bueno con su barba llena de mariposas– quan deia:

Sóc el poeta del Cos i sóc el poeta de l’Ànima,

I dic que tan admirable és ser dona com ser home,

Els plaers del cel són amb mi i els dolors de l’infern són amb mi,

Empelto i multiplico els plaers en el meu ésser, tradueixo els dolors a una llengua nova..

La paraula que exalta allò que alguns –que encara manen massa– han pretès negar. La paraula musicada de la vida viva que se sap viva perquè assumeix la presència inefable de quan ja no s’és i –també– de quan ja no s’hi és. Que no és ben bé el mateix. La paraula poètica en què fonamentem la recerca d’un horitzó que, perquè en tenim tot el dret, volem que sigui feliç. I que sabem que mai cap filosofia ens podrà atorgar el mateix fonament darrer que rau en l’últim vers de l’última estrofa d’un petit senzill poema. Ho devia saber prou bé un joveníssim poeta barceloní que se sentia tant del mar, de la sorra, de la platja i d’aquells carrers humits d’aquella vella Barcelona, Joan Salvat-Papasseit, aquell “enemic del poble”, tan amic del poble, que volia ser portador de la divina acràcia –com canta Joan-Manuel Serrat– en dir:

Vosaltres no sabeu

     què és

       guardar fustes al moll.

Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells

–que són de tants colors

com la mar sota el sol:

que no li calen veles.

Sí, és clar, era un home molt prim, –molt llargs els dits, per tastar millor les dones– que se sentia de “mare gitana, d’obrera estirp i de lleial nació. De dignitat, poeta”.

Perquè és el poema, o potser només la seva música íntima, la seva cadència més aparentment intranscendent

i més senzilla, la que queda quan, de tant en tant, no queda res. Aquell no quedar res que només pot desfer-se amb la paraula. Quan la paraula poètica és l’última baula per enllaçar amb tot el que hi ha fora de tu. Si a fora hi ha alguna cosa. Quan és molt sotraguejat l’anhel de sentir-se capaç de continuar, quan és massa adolescent l’esforç i ja sembla que no hi ha cap més olor que sigui nova, i el món és vell

i tu ja ets gran. És aleshores quan torna la veu de vellut amb un finíssim accent andalús de Luis Cernuda, per dir:

Cómo llenarte, soledad,

Sino contigo misma...

Tú, verdad solitaria,

Transparente pasión, mi soledad de siempre,

Eres inmenso abrazo;

El sol, el mar,

La oscuridad, la estepa,

El hombre y su deseo,

La airada muchedumbre,

¿Qué son sino tú misma?

Por ti, mi soledad, los busqué un día;

En ti, mi soledad, los amo ahora.

És el que fa possible, malgrat tot, resistir. Resistir construint i enfotent-se’n d’un mateix i dels altres, malgrat tot un altre cop. Recuperant la lúcida mirada poètica sobre tota la realitat –suposant que hi pugui haver alguna mirada, o intent de mirada, sobre tota la realitat, tan sols podria ser poètica... No sé si això existeix, però els clàssics sempre n’han parlat. Òbviament, enfotent-se’n. Com ara, fins i tot, alguns un tant oblidats –si no fos per Georges Brassens i el seu verb amb tant de regust de pastís i de taverna a la vora del mar– quan assumeixen, com Corneille, allò que inevitablement ens trobarem. El temps. Els seus estralls. El que ve després. Però el que hi ha hagut abans. I no en defugim, ho assumim poèticament, sense patir. Gaudint metre que es pugui... I ens proposen una burla final, genialíssima:

...On m’a vu c’est que vous êtes,

Vous serais ce que je suis...

Peut-être je serais vieille,

–répond Marquise– Cependant

J’ai vingt-sis ans, mon vieux Corneille

Et je t’emmerde en attendant!

Hi ha, efectivament, un petit component poètic en cadascuna de les pulsions que composen aquest entramat fàcil i difícil, senzillament inabastable, de la vida humana i els seus múltiples viaranys. No ens entendrem si ens entestem a trencar-nos contínuament la closca. No arribarem enlloc si no parem de somicar o si ens quedem amb la consciència del no-res definitiu. Que sí que hi és. I doncs, de què parlar? Potser més val, de tant en tant, deixar-nos recórrer pel camí enjogassat de les paraules. I dels dits, com aquells que cantava Gabriel Ferrater:

Lleugera s’iniciava la pluja d’una nit,

lleugers es confiaven els teus dits en els meus dits...

Aquelles paraules de la poesia, que són les que, al cap i a la fi, resten. Perquè són les de l’inici, les de la fundació mateixa de la paraula. Això ho deia Joan Vinyoli –aquest cop, amb una veu amb regust de molta ginebra–:

I, doncs, és falsa

tota queixa que digui, tot gemec que faci,

tot ploricó:

      que el que, però, perdura

ho funden els poetes.

       Tant és així que l’àrid

hivern amb què s’obria aquest poema

ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny

feliç, afirmatiu, il·limitat,

i tot el blat es torna pa de vida.