Núm. 41 Primer trimestre 2006

El civisme: Algunes reflexions
Antoni Castells Duran, doctor en Economia

L’ordenança municipal de l’Ajuntament deBarcelona contra l’incivisme s’inscriu en la moda prohibicionista que s’haimposat arreu, inclosos els països que havien gaudit de certes llibertats, comFrança, EUA, Anglaterra...
L’anomenada lluita contra l’incivisme s’haconvertit en la germana petita de la lluita contra el terrorisme. Ambduesempren la mateixa “lògica”: res de detectar i analitzar les causes per intentarsolucionar o, com a mínim, minimitzar el problema, sinó, simplement, recórrer alimitar la llibertat de la ciutadania i a incrementar les prohibicions, elscàstigs i la repressió, en especial contra els ciutadans més crítics i els mésdesvalguts. D’aquesta manera no es soluciona res, però es té la gent méscontrolada, atemorida i sotmesa.
L’Ajuntament de Barcelona diu que cal“fomentar i garantir la convivència”; d’acord, res a objectar. Tony Blair, enpresentar l’últim paquet de mesures contra l’incivisme –Respect–, també diu una cosa semblant:  “el que hi ha en el fons dels comportaments antisocials ésla manca de respecte pels valors que compartim la majoria de ciutadans d’aquestpaís, que són el respecte i la consideració pels altres i el reconeixement quetots tenim responsabilitats i drets, civisme i bones maneres”.
Boniques paraules, però que en boca de T.Blair, o de qualsevol altre dirigent d’aquests tan “correctes”, no són més quecíniques mentides.
En primer lloc, cal preguntar si “fomentar laconvivència” o “respectar els altres i els seus drets”, vol dir que uns pocsexplotin a la immensa majoria de la població, que s’estengui el treball precarii mal pagat, que els preus de l’habitatge augmentin desorbitadament any rereany, que els preus dels productes de primera necessitat siguin abusius i deltot injustificats, el mobbing immobiliari, el mobbing laboral cada vegada méspracticat, fins i tot per la pròpia administració, l’exclusió social d’una partcada vegada més nombrosa de la població...
La resposta, evidentment, és que no. L’actualempobriment i desestructuració social en què la globalització neoliberal haenfonsat la societat té greus i extenses conseqüències en tots els àmbits de lavida. No hi pot haver ordre cívic enmig del desordre social.
També, es pot preguntar a Blair com entén ell“el respecte i la consideració pels altres”, quan és ell el responsable de laparticipació de la Gran Bretanya en l’atac i la invasió de Iraq, amb lacorresponent destrucció de llars, hospitals, museus, biblioteques, la mort de
milers d’iraquians, etc. Quan és ell elresponsable de la política antiterrorista que, alhora que és incapaç d’evitaratemptats, assassina un ciutadà desarmat al mig de Londres.
I preguntar als “responsables” de l’Ajuntamentde Barcelona si, per a ells, “fomentar i garantir la convivència”, consisteixen restringir i mutilar cada vegada més la raquítica participació dels veïns enels consells de districte, en afavorir l’especulació immobiliària en noutilitzar els potents mitjans dels que disposa per impedir-la o, al menysfrenar-la, en protegir o com a mínim permetre la proliferació del mobbingimmobiliari, en exercir el mobbing laboral contra els seus propis treballadors,tal com denuncia un del sindicats “oficials” –CCOO1–, enles freqüents actituds prepotents i actuacions brutals de la seva policia, enespecial envers els joves.
L’incivisme que mostra l’actuació delsgovernants, l’exemple que donen, és la millor propaganda per a l’extensió del’incivisme entre la ciutadania. Aquests governants no tenen cap autoritatètica per omplir-se la boca amb boniques paraules contra l’incivisme.
A més, els “valors”, avui predominants, que haimposat el neoliberalisme, els de la competitivitat, el d’aconseguir el triomfindividual emprant els mitjans que sigui i sense cap tipus de consideració pelsaltres, són tot el contrari dels valors que s’identifiquen amb la justícia, lallibertat i la solidaritat en els que es fonamenta la convivència i el civisme.
La prepotència i la busca exclusiva del propibenefici, de que fan gala els governants, sense que els importin lesconseqüències negatives que això té per als governats, són els valors oposatsal respecte mutu i el civisme.
Amb tot plegat, no té res d’estrany que hihagi qui, si li ve de gust posar la música molt alta, ho faci, i els altres quees fotin, que es pixin o es caguin al mig del carrer, que trenquin ampolles iomplin el terra de vidres... No fan res més que posar en pràctica, d’acord ambles seves possibilitats, els valors que el propi règim econòmicosocial i elsdirigents polítics prediquen i practiquen, i seguir el seu exemple.
Dictar noves ordenances i disposicions té, coma única finalitat, aprofitar el cansament de molts veïns per les molèsties qued’altres provoquen (jo també n’estic tip, tot i que hi ha moltes altres cosesque m’emprenyen molt més), per fer veure que defensen uns valors en els que nocreuen ni molt menys practiquen, i poder així incrementar legalment la sevacapacitat repressora.
Tan sols un procés educatiu que porti un canvitotal de valors al si de la societat, junt amb una profunda transformació deles condicions polítiques i econòmico- socials pot conduir a una convivènciadigna i a una societat en la que imperi el civisme.

1. “Des de fa unsquants anys, i cada vegada de manera més insistent, les queixes per “mobbing”,atac a l’autoestima, maltractament i descrèdit professional, produïdes al’administració i en concret a l’Ajuntament de Barcelona i  els seus organismes autònoms, s’hanconvertit en una cosa quotidiana” (Manifest per la dignitat professional,novembre 2005).