Núm. 41 Primer trimester 2006

Pensament laic i científic en Cajal
Nicolás Brihuega, historiador

Les biografies del nostre històleg mésuniversal, Santiago Ramón i Cajal (1852-1934), donen escassa importància alpaper jugat per la filosofia en la formació del seu pensament. Malgrat això,per a l'investigador aragonès, el coneixement i exercici de la filosofiaenriqueix intel·lectualment al científic, en enfortir el que, molt gràficament,definia com la "musculatura" del cervell.
Cajal va reaccionar ben aviat contra el plad'estudis de filosofia pel qual es regien les institucions acadèmiques a lesquals va assistir. Com en plena Edat Mitjana, l'assignatura s'estudiava com unsimple apèndix de la teologia. Del rebuig a aquest model caduc va derivarl'aproximació de Cajal als lliurepensadors europeus que el clergat haviatitllat d'enemics de la religió, la moral i els bons costums, com Condilac,Rousseau, Voltaire, Diderot, D'Holbach, Locke...
Com més irracionals i irreflexius eren elsatacs als pensadors il·lustrats, més gran era la curiositat que es despertavaen el futur premi Nobel.
Fill del seu temps, Cajal va créixerintel·lectualment en l'entusiasta atmosfera científica del xix, declarava laseva fe en el progrés i dignificava l'aventura del coneixement. L'idealismefilosòfic, consideraven els positivistes –i Cajal amb ells–, haviadonat eminents pensadors i encunyat regles morals, però ni un sol inventpràctic que millorés les condicions de vida de la majoria.
El segle XIX, segle de grans invencions, d'hipòtesisi teories revolucionàries, va modificar profundament la vida quotidiana delseuropeus, en enfrontar-los a un al·luvió de novetats que expressaven a laperfecció aquesta fe en la ciència que el col·lectiu científic dels països mésdesenvolupats havia erigit en bandera. Confiança en la ciència i el progrésemanat de la seva pràctica, però també rebuig de l'idealisme filosòfic i de laseva pretensió de tutelar el coneixement i interferir indegudament en el seudesenvolupament. Solidari amb aquest esperit, Cajal va abraçar críticamentl'evolucionisme darwinià ("els principis del qual –escriu– emvan seduir") i el positivisme, exigint, com ja aconsellés Kant, "mésanatomia del cervell". "Què em proposo? –es preguntavaCajal– rebutjar qüestions inabastables i atacar la filosofia per laciència. No més filosofia ni més psicologia que la basada en la ciència"."...explorar el nostre propi esperit per descobrir en ell les lleis de lanaturalesa, ja només inspira sentiments de commiseració i disgust" (Records).
 La resposta de l'intel·lectual i investigador compromès ambel seu temps –reflexionava Cajal– havia de recolzar-se en la justacombinació d'una voluntat fora del comú amb l'autodidactisme i, fins i tot,l'autofinançament. En absoluta coherència amb aquesta afirmació, elsmicroscopis emprats a l'inici de la seva carrera, els va pagar Cajal amb el seumodest salari, i gràcies a que les seves habilitats en la fabricació de plaquesfotogràfiques li van proporcionar una font d'ingressos complementària amb laqual sufragar les seves investigacions.
Cajal va desplegar la seva obra sense ometrela denúncia pública del desinterès per la ciència i la cultura, presenthistòricament en totes les classes socials del país. Especialment, entre elsseus governants, que (denunciava en una columna d’El Imparcial): "...es creuen triats per Déu i reserven els seus dons no alsqui prometen cultura, sinó a qui els garanteix el cel".
Cajal va reivindicar un model d'investigadorcientífic la pràctica quotidiana del qual estigués regida per un conjunt deregles metodològiques recollides en un text cabdal del seu llegat teòric: Elstònics de la voluntat. Regles i consells sobre investigació científica. Còpia corregida i ampliada del seu discurs d'ingrés en l'Acadèmia deCiències Exactes, Físiques i Naturals, les Regles...van ser editades en l'emblemàtic 1898.
Es tracta d’una fidel expressió teòrica de lesconviccions més sòlides, tant científiques, com humanes i filosòfiques, delnostre Nobel, i fruit de dècades d'obstinat esforç al servei d'una idea querendiria òptims resultats: "...només en els tenaços que la senten ambvehemència i en la virtualitat de la qual posen tota la seva fe i tot el seuamor". Sota aquest aspecte –prossegueix Cajal–: "Bé potafirmar-se que les conquestes científiques són creacions de la voluntat iofrenes de la passió". Sumades les seves potències a la raó, la voluntat ila passió emmarquen el caràcter d'un pensador obsessionat per la realitat, queigual que els Unamuno, Machado, Maeztu, Ganivet o Ortega, sentia en el seu furintern la necessitat de despertar el seu país d'una letargia de segles, traientel màxim partit d'unes energies malgastades que sempre han estat latents, peròni aprofitades ni reconegudes per generacions de governants incapaços i temorososde qualsevol producte intel·lectual capaç de remoure els fonaments de la sevaexistència com a classe ociosa.
El títol, Els tònics de la voluntat, no és casual; la voluntat intervé com catalitzador imprescindible enla reacció del savi contra els dèficits del seu temps en un país "on lamandra és més que un vici, una religió i puerils vanitats i preocupacions...ensallunyen de la tasca principal: el culte a la veritat i la passió per laglòria". El científic (un heroi filantròpic que converteix la humanitatsencera en destinatària de la seva obra) té molt de rebel; i, com tot geni,està obligat a nedar contracorrent i alterar així "el medi moral". Laseva comesa no és l'adaptació de les seves idees a la societat "sinól'adaptació de la societat a les seves idees" (Regles...). Manifesta el seu compromís amb el món i els seus semblants permitjà de la investigació científica: "el rumb que pot conduir-nos a unaexplicació racional i positiva de l'home i de la naturalesa quel'envolta". I prossegueix: "saber, però transformar, conèixer, peròobrar". És a aquesta norma a la qual ha d'adaptar-se el veritable home deciència.