Núm. 41 Primer trimestre 2006

Editorial

Qui obliga qui a què?

Curiosament i, sobretot, malauradament, n’hiha que es pensen que tots som gilipolles. Per exemple, un bisbe auxiliar deMadrid –un tal Herranz– que continua dient que la llibertatreligiosa passa per considerar l’Església catòlica com a més important que capaltra. Fan falta més collons? Uns quants rabins esbojarrats ultraortodoxos quediuen que no s’ha d’anar a veure la darrera pel·lícula de Spielberg, Munich,crítica existencialment contundent i psicològicament fonamentada del terrorismed’estat i les seves últimes raons: la venjança, és a dir, cap raó. Cal dir,però, que per molt de dretes que sigui l’actual govern d’Israel, no ha estatpas prohibida l’estrena del film. Per si no en teníem prou, ara resulta que unacolla d’intransigents fanàtics de l’Islam consideren que la seva consciènciaprivada ha de poder més que no pas el dret a la llibertat d’expressió delsmitjans de comunicació de les societats democràtiques.
El principi contrari al de la laïcitat: lesconsciències privades se senten amb capacitat de generar ocupació d’espaipúblic fins al punt d’impedir que es publiquin unes quantes caricatures d’unprofeta!
I, a més, demanen sancions i disculpes, iestenen la seva queixa cap al conjunt de la cultura lliure. I, per seguirreblant el clau, una colla d’estats autoritaris fortament imbuïts detotalitarisme –el totalitarisme es produeix quan una parcel·la de larealitat, en aquest cas una creença religiosa, pretén invadir tota la resta delmarc de les relacions socials i ocupar per la força la totalitat de lesconsciències i de la vida pública– volen jugar a distreure l’atenció deles seves mancances i injustícies casolanes contribuint a l’extensió delfanatisme i a l’exacerbació de les passions més baixes. Que sempre condueixen ala violència, a l’odi i a la mort.
Alguns consideren que l’Islam prohibeix totaiconització gràfica dels seus elements de fe, de les seves figuresrepresentatives –entre elles, òbviament, la del profeta– i se sentenofesos quan algú altre en fa una caricatura en un diari. Generalment, aquestesmateixes protestes no es detecten pas quan es tracta de conculcacions de dretsaliens: matrimonis forçats, desigualtat absoluta entre sexes, pressió sobremenors d’edat per impedir-los un desenvolupament personal lliure i autònom,intervencions quirúrgiques irreversibles sobre cossos de nenes (en això no hiha una sola afinitat de caire religiós, sinó que més aviat hi ha componentsantropològics, perquè també ho practiquen alguns grups cristians de l’Àfrica).El cas és que ningú obliga els bisbes gais a casar-se, per exemple, ni elsrabins ultraortodoxos a anar al cinema, ni als fanàtics islamistes a fer capcaricatura. Però que deixin en pau la resta de la Humanitat! Ja n’hi ha prou.Des d’aquí, com sempre, òbviament, defensarem el dret absolut al respecte atotes les creences, sempre que es mostrin disposades a conviure i a nointerferir en l’organització de l’espai públic, a no invadir el dret a lallibertat de consciència dels altres. I que no confonguin el dret a la críticai a l’expressió amb cap ofensa contra ningú. Però hi ha un problema: lesconviccions monoteistes fortament arrelades en una cosmovisió totalitària,unidireccional i unívoca de la realitat no són fàcilment compatibles amb lallibertat. Ni amb la democràcia. Se’ls ha d’ensenyar, doncs, que cadascú potfer ús de la seva llibertat –ningú no els impedeix a ells opinar,criticar o ridiculitzar la consciència dels laics amb aquestes manifestacions,per exemple–. Si no és així, vol dir que haurem de triar entre democràciao monoteismes. La democràcia fomenta el pensament lliure i la llibertat del’esperit, l’autèntica vida de l’esperit, tan sovint ofegada pels sistemesreligiosos monoteistes i les seves estructures clericals. Ens quedem amb lademocràcia.