Núm. 43 Tercer trimestre 2006

Razón y sentido. La metáfora masónica

Javier Otaola, síndic-defensor del Veí de Gasteiz

Vaig començar a incubar aquest llibre poc després de ser iniciat en la maçoneria cap a l'any 1981, en el triangle Tolerància a Bilbao. Dic incubar perquè ha estat imprescindible un procés llarg de rumiament i assimilació durant almenys 15 anys, el temps necessari per adquirir l'experiència personal i maçònica que em pogués permetre dir alguna cosa sobre maçoneria. Del valor d'això que he dit jutjaran els lectors.

El propòsit del llibre ha estat explicar-me a mi mateix i als altres quina és la raó per la qual la maçoneria pot servir avui dia, de la mateixa manera que ha servit en el passat per propiciar l'inici d'un procés d'esclariment personal, que es tradueix, en última instància, en un procés de construcció individual obert als altres, a la societat i al misteri de l'Ésser.

Una primera mirada assenyala una important característica de la Metàfora maçònica que em sembla indispensable destacar. Amb la paraula maçoneria ens referim, normalment, a dues coses: La maçoneria és, al meu parer, fonamentalment una metodologia, com la filosofia, té la mateixa arrel: l'amor a la saviesa. Per tant, de la mateixa manera que la Filosofia, la maçoneria no té una unitat doctrinal: hi ha una filosofia existencialista, cristiana, aristotèlica, materialista, positivista, vitalista... NO hi ha UNA Filosofia, excepte que totes elles comparteixen un mètode de reflexió que els és comú. De la mateixa manera, hi ha Maçoneria(es) amb diferents estils i sensibilitats, i sobretot hi ha maçons i maçones, individus amb diferents opcions personals. Per aquest motiu he pretès explicar el que és la maçoneria com a mètode i tradició iniciàtica d'una banda, i d'altra banda en un capítol que he titulat "El que jo crec" he volgut explicar a quines conclusions m'ha dut, personalment, aquest mètode sense pretendre, ni de bon tros, assegurar que aquestes conclusions són les úniques possibles, ni tan sols les millors, només les meves.

Sovint és difícil fer aquesta distinció, però em sembla obligat per ser honest amb els lectors i amb la maçoneria. La construcció personal s'ha servit, en el meu cas, de l'estímul constant i del diàleg permanent que he viscut en la lògia i a través del contacte amb tants germans i germanes, però aquesta construcció no és sinó el resultat d'una suma d'opcions i apostes personals, a les quals m'adhereixo però que responen a una circumstància biogràfica particular. I la maçoneria està més enllà de la meva pròpia biografia.

L’important és, malgrat això, el que de reflexió general i transpersonal pugui trobar-se,  reflexió sobre el que la maçoneria és.

He volgut explicar la maçoneria a partir de dues aproximacions convergents: La maçoneria, il·lustració en acció i El descobriment de la Iniciació. Il·lustració, Iniciació i Metàfora són els tres conceptes claus per entendre la maçoneria.

Il·lustració és, entre nosaltres, una expressió per referir-nos a una època històrica determinada en la qual van coincidir un conjunt de processos d'emancipació jurídica, política i espiritual que van transformar la societat del seu temps i la història del pensament occidental. Ningú com Kant va definir millor què és la Il·lustració: l'emancipació de l´èsser humà de l'estat de minoria d'edat culpable en el qual era mantingut pels poders polítics, econòmics i religiosos de l'època. La maçoneria que neix precisament com a Maçoneria especulativa al 1717, en aquest període històric, no és una realitat que pugui reduir-se a aquest moment temporal; la maçoneria com a tradició iniciàtica enfonsa les seves arrels abans del segle xviii i es projecta també mes enllà, mantenint-se en el segle xxi. La maçoneria entén la il·lustració no com un fenomen d’època reduït al temps de les perruques i els salons, sinó com un imperatiu íntim i permanent, com una vocació existencial de l’ésser humà, "que del fosc al clar aspira·", per aquest motiu aquesta il·lustració és en la maçoneria un procés sempre en curs i sempre inacabat: una il·lustració en acció. Aquest caràcter dinàmic i permanent d'aquest esclariment personal que la maçoneria proposa em duu tot seguit a detenir-me en el significat de la Iniciació.

La maçoneria és il·lustració perquè suposa esclariment però és en última instància Iniciació perquè es tracta d'un esclariment que va creant la realitat que il·lumina, no és simplement un aclarir-se sobre les coses, és un aclarir-se sobre el que sóc jo en el món, o sigui que es tracta d'un esclariment sobre la qüestió essencial, ontològica, aquesta qüestió que adornava l'entrada de les fratries iniciàtiques de l'Antiguitat Clàssica: Gnosi seauton o Nosce te ipsum.

La iniciació maçònica no és res més que una metodologia, un posar-se en camí, perquè cadascú arribi a respondre a aquesta pregunta, seguint les llums que li arribin a aquesta primera pregunta que se li fa en el mateix llindar de la lògia: Qui hi ha?... o sigui qui ets tu?

Naturalment, la maçoneria no ofereix una resposta doctrinària a aquesta pregunta, t'ofereix simplement una metàfora: Si véns a una lògia maçònica, ets un constructor. El projecte i la mesura de la teva construcció ets tu qui haurà de decidir-ho assumint el risc i la responsabilitat de fer la teva elecció més autèntica. Per això cada maçó i cada maçona buscarà els materials que la vida posi al seu abast, de les llums i inspiracions que li arribin: religioses o no religioses, filosòfiques o no filosòfiques, pràctiques o teòriques.

La Lògia se'ns ofereix com l'espai en el qual conviure i compartir els dies bons i dolents d'aquesta construcció. Raó il·lustrada i Sentit iniciàtic em sembla que són els dos eixos sobre els quals gira de manera combinada el treball maçònic, d'aquí el títol triat. He volgut també amb el meu llibre remarcar que la maçoneria és en efecte una tradició iniciàtica viva i també una societat de pensament però que, tant en la seva condició de tradició com de societat de pensament, no és quelcom excèntric i extravagant, inintel·ligible des de l'exterior, no hi ha en aquesta iniciació res de màgic sinó que aquest procés de pensament i transformació, d'una manera o d'una altra és comú a tots els éssers humans, amb major o menor consciència d'això, i per aquest motiu he puntejat les meves explicacions maçòniques amb ressonàncies i coincidències significatives que he descobert en autors aliens a la maçoneria però no aliens a allò que és humà, com ara: Ortega y Gasset, Salvador Pániker, Fernando Savater, Eugenio Trías, Gilbert Durand o Martin Heiddegger. En tots ells i en molts altres he trobat aquesta mateixa inspiració lliure i joiosa que he trobat en la maçoneria i que els maçons anomenem l'Art Real.

(J.O)