Núm. 44 Quart trimestre 2006

Editorial

El refugi de la indecència

Quan queden pocs arguments racionals o, potser, quan mai no n’hi ha acabat d’haver cap, resten les apel·lacions dirigides estrictament a sotraguejar les més baixes passions. Aquesta és l’actuació, coneguda per històrica, d’aquells que pretenen treure profit de les tensions suscitades per les vivències i les situacions socials en crisi, en procés de transició, de trasbalsament, de sorgiment de nous elements i d’irrupció de novetats no sempre fàcils d’arrelar i d’integrar en un previ paisatge humà, polític o cultural prou conegut. Els qui acaben d’arribar –on sigui, d’on sigui, mentre siguin més pobres que els que ja hi eren– són la víctima més apropiada per focalitzar la crispació i per adreçar-ne el neguit produït per la irrupció de novetats. Acostumen a ser més detectables personalment, també, per les seves característiques ètniques o pels seus costums quotidians. Han estat el boc expiatori de sempre. Contra ells es dirigeix l’odi irracional i frenètic impulsat i propagat pels indecents que s’aprofiten de tots els qui tenen por d’alguna cosa que no comprenen, i que els pertorba a bastament en les seves formes habituals de vida i de comportament social, o que han estat agredits per la delinqüència. És el que han fet sempre els feixistes, d’altra banda. Ara, toca culpabilitzar els immigrants, els que s’atreveixen a immigrar irregularment de tots els mals coneguts i per haver. No pas al sistema econòmic embogit del que continuen gaudint els poders econòmics de sempre, gràcies, també, als mateixos immigrants. O és que el mercat no és global i no és d’on surten els enormes marges de benefici? De la neofòbia a la xenofòbia. D’aquí al racisme i a l’exclusió… És l’estratègia de la instrumentalització de la por. I, en aquesta època, el seu mal ús depassa els límits polítics del feixisme, per instal·lar-se –i de vegades desbordar– en la dreta clàssica –no sempre ben anomenada democràtica– i contaminar el discurs i alguns dels tics del llenguatge de les forces que han de ser les primeres en encapçalar la lluita per la llibertat, que és la lluita per la solidaritat amb els més desvalguts. Per aquests cal garantir, ordenadament, l’accés als drets civils, polítics i socials i, òbviament, exigir-los el compliment dels deures de ciutadania, indefugiblement units amb els primers, per tal de garantir la cohesió de la societat i la salut de la democràcia. No ha de valdre cap excusa d’aparença multiculturalista que pugui servir per mantenir codis culturals de caràcter autoritari i impositiu, en els quals les relacions de poder s’emmascaren sota aparents perfils identitaris. La democràcia ha de ser defensada amb totes les eines. Les mateixes que hem de fer servir per impedir el discurs xenòfob dels indecents.