La economía de opción

Joan-Francesc Pont Clemente

Madrid-Barcelona: Marcial Pons Ediciones Jurídicas y Sociales, 2006

Per mitjà d’una reflexió especialitzada sobre la gestió de les condicions i dels paràmetres personals de la tributació i la seva relació amb allò que s’espera obtenir de l’Administració, i allò que aquesta espera que facin –o no– els ciutadans contribuents, ¿es pot arribar a defensar la tesi il·lustrada d’una actuació racional, lliure, conscient i fruit de la bona voluntat? Doncs la veritat és que sí. L’autor expressa en aquest llibre la seva prou coneguda capacitat per interrelacionar la seva tasca professional –en aquest cas, com a catedràtic de Dret financer i tributari- amb les més profundes conviccions d’un somni no perdut, sinó més guanyat ara que abans, almenys en aquest país. El somni que és possible actuar amb bona voluntat, amb autonomia d’aquesta voluntat, per tal de prioritzar els interessos individuals en pro de l’estalvi fiscal just, sense contradir els interessos col·lectius d’un Estat democràtic i socialment avançat que sap que la millor lluita contra el frau fiscal no és el recurs persecutori fruit de la desconfiança envers els ciutadans, sinó la lliure confiança d’aquests en el bon ús dels recursos i en la correcta, amable i transparent comunicació de l’Administració amb els seus representats. La economía de opción en les relacions tributàries entre ciutadà i Administració no tan sols serà legítima, sinó justa, en la mesura en què s’inscrigui en aquest marc de relacions socials, jurídiques i polítiques on quedi clara la bona voluntat de les parts. I això només es pot aconseguir si aquestes relacions tendeixen a republicanitzar-se, a basar-se en el principi de no sotmetiment, de no dominació, de vincle lliure dels ciutadans amb el seu espai públic –tal i com en Joan-Francesc reconeix que avui pot propiciar la voluntat decididament reformista i sòlidament republicana del president José-Luis Rodríguez Zapatero. Serà així que podran confluir, fructíferament, els interessos individuals amb el benestar col·lectiu, serà així també com l’autor contribuirà, una vegada més, a establir el pont (sic!) entre l’opció de la lliure voluntat dels individus i l’anhel d’inscriure’s en un marc ciutadà de justa redistribució de la riquesa, en l’horitzó d’aquell somni de la nostra joventut que continua en la nostra maduresa (… o potser a les portes de la vellesa?), en el camí de la comprovació que liberalisme –en el sentit generós, obert i cervantino– i socialisme no són antitètics, sinó perfectament complementaris.

(VMO)

Economia freaky: la cara amagada de la quotidianitat.

Steven Levitt. Edicions La Campana. Barcelona, 2006

L’autor Steven Levitt s’endinsa en l’estudi del que és la política d’incentius com a poderosa eina de canvi social, demostrant que les grans modificacions socials provenen de petits canvis legislatius o econòmics, més que no de grans declaracions o lleis.

Així, a partir de preguntar-se fets com per què els traficants de droga continuen vivint amb les seves mares, o de quina manera el Ku-Klux-Klan s'assembla a un grup d’agents immobiliaris, o, també, com és que ha caigut la criminalitat als Estats Units els darrers deu anys i què hi té a veure la legalització de l’avortament, planteja vies d’acció policial que estarien a anys llum de la repressió i que podrien ser infinitament més efectives.

D’altra banda, analitzant què tenen en comú els mestres d’escola i els lluitadors de sumo, o quins són els components del pare perfecte, o per què ens preocupem tant de l’efecte dels airbags en nens menors de tres anys i tan poc de la perillositat de les piscines particulars, va desgranant respostes tan reveladores com que l’ésser humà no reacciona davant de drets o obligacions, sinó davant d’incentius, o davant la facilitat de pressionar l’altra part quan aquesta està molt concentrada. Això és fàcilment identificable: és millor queixar-nos de Madrid que no pas d’un model de gestió de país totalment en bancarrota.

Recomanable per activar les neurones i descobrir que les estadístiques ben llegides diuen molt més del què ens pensem.

(JSC)