Núm. 45 Primer trimestre 2007

Editorial

Política vol dir pedagogia

L'expressió de Rafael Campalans -–“Política vol dir pedagogia”– feia referència a la capacitat que la gestió pública aconseguís transmetre els valors d'una veritable ciutadania republicana, lliure i, per tant, responsable. Per fer-ho calen idees, calen capacitats de transformar-les en valors, cal saber comunicar aquests valors i cal dotar-se, a més, d'estructures educatives, cíviques i associatives madures i intenses. Cal que es pugui captar el compromís amb els deures cívics en íntima relació amb la comprovació de l'experiència dels drets democràtics. Això, a part, cal ensenyar-ho.

Sense massa embolics, sense gaire enrenou –per què no hauria de ser així?– s'ha pres una decisió fonamental per part del govern de la Generalitat: l'ampliació del nombre de places per a mestres i professors a les escoles de Catalunya, oferint, per al proper curs, el màxim nombre de llocs de treball en l'ensenyament que mai abans no s'havia contemplat.

No tan sols per complir amb l'objectiu de cobrir les necessitats derivades de l'aplicació del Pacte Nacional per l'Educació, sinó com una manera, també, de fer efectiu el compromís amb la inversió en polítiques socials, de les quals l'educació n'és sempre el referent més clar. I això no resulta sorprenent, òbviament. Perquè s'inscriu en la pròpia lògica interna, en l'estructura medul·lar, en l'horitzó més entranyable de qualsevol plantejament mínimament progressista. Les coses que es fan des de l'esquerra no sorprenen gairebé mai (amb alguna excepció quan es tracta de l'ampliació dels drets civils i de les llibertats bàsiques d'algunes minories tradicionalment excloses) perquè tothom té ben assumit –i no pot ser, ni ha de ser d'una altra manera– que l'esquerra ha de fer aquestes coses, i moltes més. El que seria sorprenent és que el compromís amb la inversió educativa en l'escola pública –o amb la sanitat, o amb la investigació per prevenir malalties greus, o amb el dret a l'habitatge– l'assumís la dreta. Per les mateixes raons no sorprenen tant els escàndols vinculats als entramats de corrupció financera o especulació urbanística, per exemple, quan afecten polítics de dretes –amb honorosíssimes excepcions, això pertany a la seva pròpia genètica ideològica i ha marcat profundament la seva història (campi qui pugui!)– i, en canvi, resulta abominable que aquestes trames afectin representants polítics d'esquerres. L'esquerra no pot dubtar a l'hora d'exigir compromís amb l'interès comú, amb la pulcritud en els mètodes i amb la facilitació de l'accés a la igualtat d'oportunitats, i ha d'impedir que cap dels seus suposats representants deixi de treballar per l'interès col·lectiu i aprofiti els seus càrrecs per cometre delictes, injustícies i afavorir interessos privats.

És per això que esperem i desitgem que la nova majoria d'esquerres del Parlament de Catalunya traci el seu nou camí en base a l'exemple de l'augment de places per als mestres, la millora de les seves condicions laborals i el progrés del sistema escolar públic.

Que se'n recordin d'allò que deia en Lionel Jospin: “El mestre és el primer ciutadà de la República”.

Pensem que ho poden fer així i, si és així, els desitgem que puguin fer la seva feina per molts anys, amb alegria, salut i sort.