La Sra. Capmany vol fer unes aclaracions en l'aspecte polític ja que li resulta impossible d'imaginar que la proposta de l'equip de govern sigui refusada pels altres membres del Consistori; i que és difícil d'entendre com se segueixen mantenint raons, potser justificables l'any 1909, però que avui dia no haurien de ser-ho, encara que estem acostumats a la nostra Ciutat a tenir una profunda memòria gairebé subconscient, junt amb una memòria activa periclitant, és a dir, que es recorden coses com si haguessin succeït abans d'ahir, i, en canvi, s'obliden detalls molt importants. Manifesta que, sense invocar la frase: "un bel morir tutta una vita honora" perquè no hi ha mai un bell morir i perquè la mort d'un home és sempre conseqüència de la seva vida i no cal que l'honori la seva mort, l'afusellament de Ferrer i Guàrdia va transcendir l'home i les seves pròpies idees i no solament va traspassar les fronteres convertint-se en l'afer Dreyfus de la cultura catalana, sinó que la seva internacionalitat nasqué per tractar-se d'un magne fet d'injustícia, és a dir, d'un assassinat amb aires de legalitat; que l'interessa molt invocar unes personalitats que van demanar que Ferrer i Guàrdia no morís a Montjuïc, com Joan Maragall i Josep Benet, homes que no es poden confondre ideològicament amb Ferrer i Guàrdia, i recordar que, si bé aquest ha estat sempre en la memòria de la gent que ha viscut la política de la Ciutat, fou Josep Benet qui l'any 1963 publicà un llibre, que impressionà molt a tothom, titulat "Maragall i la Setmana Tràgica", en el qual tingué la saviesa i la profunda intuïció política de fer veure fins a quin punt el drama viscut per la Barcelona del moment, transcendia la ideologia dels protagonistes.

Considera que cal saber, sobre la ideologia de Ferrer i Guàrdia, tot i admetent que no és la seva, en què consistia exactament el seu anarquisme, l'actitud no catalanista de què se'l va acusar -com també se l'acusà de no espanyolista-, ja que en aquesta Ciutat nostra, la ciutat de les bombes i de la Guerra Civil i, fins i tot, actualment, d'una certa revifalla de terrorisme actiu, la paraula anarquisme fa la mateixa por vergonyosa que Joan Maragall va saber retreure de manera tan incisiva als seus contemporanis, aquella por de l'anarquista armat fins les dents i amb bombes a totes les butxaques; que s'hauria de pensar quin tipus d'anarquisme defensava Ferrer i Guàrdia amb la seva Escola Moderna i la seva editorial, car va ésser un home molt influït per l'anarquisme francès de Sébastien Faure i d'Élisée Reclus, que precisament refusava el sindicalisme com el després tristament cèlebre, malgrat la bona fe dels seus dirigents, de la CNT-FAI, perquè aquest basava la seva estratègia en una divisió de classes, refusada pels anarquistes purs, hereus de Bakunin, que creien en la superació de les classes mitjançant la construcció de l'home nou, i l'únic sistema per arribar-hi era l'educació en una escola llibertària, racionalista, que col.loqués els infants, independentment dels seus orígens, amb les circumstàncies que els tocaria viure.

Significa que Joan Maragall intervingué, després de la Setmana Tràgica, mostrant la seva preocupació, en unes cartes dirigides a Josep Pijoan, per la venjança que seguiria a aquells fets, i intentant evitar que la seva estimada ciutat reaccionés davant el dolor i la por passats, sense importar-li fer justícia ni que hi haguessin proves per condemnar i per matar; que sobre aquesta actitud tan hostil, Josep Benet escriu: "Conegut aquest ambient hostil i apassionat, podem comprendre el que volia dir Maragall quan, temps després, confessava que en aquells moments del procés Ferrer, se sentia isolat en mig de la fúria repressiva; però, a despit de l'isolament i de l'ambient hostil, Maragall sabia que calia fer quelcom per salvar la vida d'aquell altre home que anaven a afusellar, que calia parlar. No endebades havia escrit al Doctor Torres i Bages, quan anteriorment dubtava amb alçar la veu, que <<estem en un temps en què fins les pedres haurien de parlar>>. I així, enfrontant-se amb la classe social a la qual pertanyia i amb els benpensants i, àdhuc, com hem dit, amb una gran part de la Ciutat, Joan Maragall decidia intentar aconseguir, amb l'únic gest que estava al seu abast, escriure, una girada en l'opinió pública i conseqüentment en la conducta del Govern. Sense perdre temps, doncs, que la cosa era urgent, el mateix dia 10 escrivia un article que titulava: "La Ciutat del perdó".

D'aquest article de Joan Maragall en llegeix el següent: "Com vos podeu estar, així, tranquils a casa vostra i en els vostres cafès, sabent que un dia, al bon solet del matí, allà dalt a Montjuïc, treuran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel, i del món i del mar, i del port que trafiqueja, i de la ciutat que s'aixeca indiferent, i a poc a poc, ben a poc a poc perquè no s'hagi d'esperar, el portaran a un racó del fossat, i allí, quan toqui l'hora, aquell home, aquella obra magna de Déu amb cos i ànima, viu amb totes les seves potències i sentits, amb aquell mateix afany de vida que teniu vosaltes, s'agenollarà de cara a un mur i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill, ell que era un home tan home com vosaltres, potser més que vosaltres".

Diu, a continuació, que aquest article no es va publicar a La Veu de Catalunya perquè Prat de la Riba considerà que no era oportú, i fou Josep Benet qui el recuperà de l'arxiu Maragall, tot comentant el següent: "Creiem, i així ho hem de confessar sincerament, que en prendre la resolució de refusar l'article de Maragall, Prat de la Riba, altrament home eminent de govern, cometé potser el major error de la seva vida pública. Els esdeveniments posteriors: caiguda i retirada de Maura, derrotes electorals de la Lliga, enduriment del moviment obrer, revifalla del lerrouxisme, etc., demostraren que en aquella ocasió el poeta havia tingut raó damunt el polític".

Comenta que l'evocació de Josep Benet va fer viure el que havia significat l'escisió profunda de la nostra societat, aquell enfrontament de l'odi i del desconeixement de tothom, aquella manca d'allò que constitueix l'eix vertebrador de la democràcia, el respecte dels uns envers els altres; i que tot això, en els moments tan negres del franquisme, feia adonar que la història es podria repetir; que el propi Benet, en el mateix llibre, fa una al.lusió a totes les coses que vindran més tard, quan els mateixos odi i incomprensió, i la incapacitat d'alçar-se per damunt de les opinions de cadascú, faran que, després, en la nostra Guerra civil, el clima que es viu en aquesta ciutat sigui també tan terrible com el viscut pels nostres avis.

Se sorprèn que, encara avui, es pugui reproduir a la nostra Ciutat una actitud semblant a la de l'endemà de la Setmana Tràgica, perquè no creu que sigui solament una qüestió de memòria literària, i es pregunta com pot moure avui les vísceres de la Ciutat, la por i l'esperit de venjança. Afirma que Francesc Ferrer i Guàrdia fou un home important i universal, i, tot i no ésser possible que tothom combregui amb les idees dels homes universals apareguts al llarg de la història, li sembla evident que la proposta feta per l'Ajuntament l'any 1931, i la represa d'aquesta proposta amb les modificacions explicades per la Sra. Mata, justifiquen el trist paper fet per la ciutat de Barcelona; que la lliçó de Joan Maragall hauria de servir d'alguna cosa, i aquells que tenen tantes reserves per admetre l'homenatge ciutadà al pedagog, els diria que, si bé el refús de perdonar-lo va desestabilitzar el Govern Maura, no creu que ara el refús de fer-ho vagi a desestabilitzar el Govern Pujol; i que, per tot això, s'haurien de repensar les actituds i aprovar avui, per unanimitat, la proposta de fer el monument a Francesc Ferrer i Guàrdia.

Continuar >>