Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia

•

• El Monument

•


		Història del monument de Brusel·les

Número de planes:

Els assistents pogueren escoltar els discursos de Portet, successor de Ferrer en la direcció de la seva obra, de Paul Janson, de Tarrida del Mármol, de G.Lorand i de Léon Furnemont.

No obstant, no hi havia representació del Consell Comunal de Brussel·les. Aquesta absència responia, sens dubte, al desig del Ministre d'Espanya que no hi hagués cap autoritat belga en la inauguració del monument. El 22 d'octubre de 1911, el ministre de Bèlgica havia escrit a Davignon, Ministre d'Afers Estrangers, per comunicar-li el mal efecte que causava a Espanya la inauguració del monument a la memòria de Ferrer. Aquesta carta explicava que l'alcalde Max havia mantingut una entrevista amb l'Ambaixador espanyol per comunicar-li que era impossible impedir la inauguració del monument. Tenint en compte que no podia impedir-la, la seva absència testimoniava el malestar en què es trobaven les autoritats belgues (19).

P.Sangro confirma la nostra idea quan explica que l'absència havia estat acordada pels representants municipals per unanimitat. Els liberals belgues havien declarat que no tenien la intenció de donar lliçons als homòlegs espanyols que estaven al govern d'Espanya. Els socialistes pensaven el mateix, i si assistien a la inauguració ho farien a títol personal i no com a representants municipals (20).

El govern espanyol agraí aquest gest i el seu Ambaixador, Merry del Val, així ho manifestà al Ministre d'Afers Estrangers. Canalejas s'adonà de les dificultats davant les quals es trobava el ministeri belga (21).

Com hem pogut veure, el monument a Ferrer molestà al govern espanyol fins al punt que el Rei Alfons XIII rebutjà visitar l'exposició de Gant (1912) perquè les manifestacions en honor a Ferrer no li havien agradat (22).

L'any 1914, com a conseqüència d'una interpel·lació de Maura a les Corts sobre el manteniment del monument a Ferrer, s'anuncià a Madrid que una delegació presentaria una protesta dirigida a les autoritats belgues. El Baró Grenier, Ministre de Bèlgica, demanà la intervenció de Davignon perquè aquest viatge no es realitzés, tot desitjant que el monument fos oblidat ràpidament quan afirmava: "el monument està destinat a caure en l'oblit així com el personatge que vol glorificar" (23).

Però el monument encara farà parlar molt. El 27 de gener de 1915 els alemanys el van treure. Maurice Lemonnier, alcalde en funcions degut a l'absència d'Adolf Max (24) descriu en la sessió del Consell comunal del 15 de desembre de 1919, les circumstàncies d'aquest fet (25). El 23 de gener de 1915, Maurice Lemonnier va rebre una carta del General Von Kraewel que deia que el monument havia estat embrutat, fet que havia provocat desconcert en la població i algunes concentracions. Per tal d'evitar manifestacions que no interessaven ni a la ciutat ni a l'ocupació alemanya, el Governador General ordenava que el monument fos retirat (no destruït) (26). Lemonnier rebutjà obeir l'ordre adduint que només el Consell comunal ho podia decidir, ja que n'havia decidit la seva construcció.

El 25 de gener de 1915, el Consell comunal decidí oposar-se a l'ordre alemanya fent saber al Governador alemany que no era necessari treure el monument perquè el Consell l'havia fet netejar i un servei de policia el vigilava per evitar les concentracions. Els alemanys no van admetre aquesta decisió i van retirar el monument, guardant-lo en un magatzem del Quai de la Volerie.

Mentretant, Lemonnier havia mantingut contactes amb l'Ambaixador espanyol per informar-lo de l'ordre de retirada del monument. Encara que al govern espanyol no li agradava el monument a Ferrer degut a les seves inscripcions, el marquès de Villalobar demanà a les autoritats alemanyes que reconsideressin l'ordre de retirada. Les autoritats espanyoles no volien que es pensés que Espanya s'havia aprofitat de la situació en què Bèlgica es trobava, sota l'opressió enemiga, per a que es retirés el monument (27). Malgrat aquesta intervenció, els alemanys, que ja havien tret l'estàtua, retiraren el pedestal.

Com hem vist, la resistència de l'administració comunal va ser enèrgica. Per això es pensava que al final de la guerra el monument tornaria al seu lloc inicial. Aquest no va ser el cas i la situació no va agradar gens als consellers comunals socialistes i als lliure pensadors.

El 17 de març de 1919, el Conseller Hubert demanà per què no s'havia tornat el monument després de la marxa dels alemanys (28). L'alcalde Max pensava que encara era prematur i respondre-hi era jugar al joc dels alemanys. Segons Max, aquests tenien dos objectius retirant el monument: per una banda, volien suscitar la discòrdia entre els belgues, ja que sabien que la realització del monument havia provocat una viva polèmica a Bèlgica. Per altra banda, volien guanyar-se les simpaties d'Espanya traient una obra que no els agradava. Els alemanys sabien molt bé el que es feien quan van guardar el monument a Ferrer i havien calculat sàbiament el mitjà d'acorralar-los fins a la situació delicada i molesta en què es trobaven (29). Per Max, la reedificació del monument feriria les autoritats espanyoles i com que Espanya havia ajudat molt a Bèlgica durant la guerra, s'havia d'evitar aquesta situació. El Consell donà el seu acord a l'Alcalde.

No obstant, el Consell general del Lliure Pensament de Bèlgica organitzà (30) un míting el 24 de setembre de 1919 per demanar el restabliment del monument. Aquesta reunió reactivà la qüestió i inquietà l'Ambaixador d'Espanya, que va escriure a Paul Hymans, Ministre d'Afers Estrangers, per recordar-li el mal efecte que causaven aquelles actuacions en l'opinió pública espanyola (31). El 29 de setembre, envià una carta a l'alcalde de Brusel·les fent-lo partícip del malestar creat a Espanya per la notícia que hi tornava a haver moviment pel restabliment del monument a Ferrer. Assegurava que el penós sentiment que havia causat la construcció del monument no provenia de la naturalesa de les idees i de les doctrines que volia immortalitzar, ja que aquestes també tenien seguidors a Espanya, sinò que l'opinió pública espanyola considerava una afrenta la protesta en un país estranger contra un judici d'un tribunal espanyol instituït per un govern regular. Segons l'Ambaixador, no era l'exaltació de les idees de Ferrer que havia ferit i entristit els espanyols sinó la intromissió d'un país amic en un afer que Espanya considerava d'ordre nacional. Pensava que Bèlgica consentiria un dia a treure el monument com a prova d'amistat i per això va protestar oficialment en nom del govern espanyol quan l'invasor estranger ho va fer. L'Ambaixador acabava la seva carta recordant allò que va suggerir a Lemonnier, o sigui que els belgues fessin donació del monument als espanyols, no per destruir-lo sinó per situar-lo a Espanya (32).

Continuar >>

19. M.A.E. Dossier 647 Espagne 1900-1916 Farde 1911-1914 doc.25.

20. P. SANGRO, La Sombra de Ferrer, Madrid, 1917, p. 330.
"Esta según se declaró oficialmente, fue acordada por los miembros del Colegio por unanimidad. Los miembros liberales declararan que no era de la incumbencia de los liberales belgas dar lecciones a los liberales españoles que ocupaban el Gobierno de nuestro país. Los socialistas opinaron lo mismo, y solo dos manifestaron que si asistían a la inauguración del monumento, lo harían a título exclusivamente personal, y de ningún modo en calidad de Consejeros municipales".

21. M.A.E. Dossier 647 Espagne 1900-1916 Farde 1911-1914 doc.27.

22. Ibid., doc.33.

23. M.A.E. Dossier 415 VI Madrid Divers : Brussel·les 4/07/1914, carta del Baró Grenier a Davignon.

24. Adolphe Max estava empresonat a Alemanya.

25. Bulletin communal de la Ville de Bruxelles, sessió del 15 des. 1919, pp. 1301-1308.

26. Ibid., pp. 1301-1302.
"Au Collège échevinal de la Ville de Bruxelles, Messieurs,
Ainsi qu'on me l'annonce, le monument Ferrer a été sali en des proportions fâcheuses, par une main malveillante. La souillure du monument, ainsi qu'on l'ajoute et que cela résulte également de lettres adressées à Monsieur le Gouverneur Général, a déjà provoqué une émotion très considérable dans une grande partie de la population, et déjà amené des rassemblements. Comme cet événement regrettable, dont la possibilité de renouvellement n'est pas exclue, peut conduire à des démonstrations (manifestations) qui ne sont ni de l'intérêt de la Ville ni de celui de l'occupation allemande, S.Ecx.M. le Gouverneur Général ordonne que le monument Ferrer soit enlevé de son emplacement actuel.
A raison de l'importance de l'affaire, S.Exc.M. le Gouverneur Général désire que l'éloignement (non pas la destruction) ait lieu immédiatement, et je vous prie de me faire une communication à ce sujet (...)".

27. Bulletin communal de la Ville de Bruxelles, sessió del 15 des. 1919, p. 1305.

28. Ibid., sessió del 17 març 1919, p. 189.

29. Ibid., sessió del 17 març 1919, p. 190.

30. L'Indépendance Belge, 25 sept, 1919, Les libres-penseurs et le monument Ferrer.

31. M.A.E. Dossier 415 VI Divers, doc.4, carta de Villalobar a Paul Hymans, 25 sept. 1919.

32. Bulletin communal de la Ville de Bruxelles, sessió del 6 oct. 1919, p. 292.
"Une vive émotion s'est manifestée en Espagne à la nouvelle qu'un monument se dessinait à Bruxelles, dans certains milieux en faveur du rétablissement du monument érigé à Francisco Ferrer. Le sentiment pénible qu'avait naguère causé l'érection de ce monument ne résultait pas de la nature des idées et des doctrines qu'il s'agissait d'immortaliser.
Ces idées et ces doctrines ont des partisans en Espagne comme ailleurs, mais l'opinion publique de mon pays considéra comme un affront la protestation dans un pays étranger contre un jugement émané d'un tribunal espagnol institué par un gouvernement régulier (...). Ce qui a attristé et blessé mes compatriotes, ce n'est donc pas l'exaltation des idées de Ferrer, mais l'immixion d'un pays ami dans une affaire que l'Espagne considère comme nationale. Nous avions toujours nourri l'espérance que la Belgique consentirait un jour à supprimer le monument, mais c'est de vous, Belges, que nous désirions cette preuve d'amitié et non de vos ennemis. Aussi, quand l'envahisseur étranger a témoigné l'intention de démolir le monument Ferrer, apparemment pour être agréable à mon pays, mais en réalité pour créer un conflit entre nous, alors que l'Espagne soutenait la Belgique outragée, violée et malmenée, j'ai protesté d'une façon officielle au nom de mon Gouvernement, en déclarant aux Allemands que ce que nous pouvions et voulions accepter des Belges, nous ne pouvions pas le permettre à l'usurpateur et que l'Espagne ne profiterait jamais des malheurs d'autrui pour s'assurer des satisfacions dans des affaires pouvant l'intéresser.
C'est alors qu'en portant ma protestation à la connaissance de M. l'échevin Lemonnier (...), j'ai suggéré que nos amis belges pourraient me faire don du monument, non pour le détruire, mais pour le placer en Espagne".