El 6 d'octubre de 1919, la qüestió del restabliment del monument Ferrer es trobà de nou en l'ordre del dia del Consell comunal. Abans de donar la paraula al conseller Hubert que en volia el restabliment, l'alcalde Max va llegir la carta de l'Ambaixador espanyol i una de Paul Hymans que demanava als membres del Consell tenir en compte els serveis prestats pel govern espanyol i pel seu Ambaixador a Bèlgica. El restabliment del monument suscità nombroses discussions per diverses raons:

1) calia vetllar per tal de no ferir a Espanya i de no comprometre els lligams d'amistat entre ambdos països.
2) el monument havia estat confiat pels seus subscriptors a la ciutat de Brussel·les. Per tant, era deure de la ciutat restablir-lo en una de les seves places.
3) En la sessió secreta del 25 de gener de 1915, tots els membres del Consell presents havien decidit restablir el monument quan els alemanys haguessin marxat.
4) Calia restablir el monument per anul·lar l'acte comès pels alemanys i després intentar trobar una solució en la que tothom estigués d'acord.

Finalment, a proposta de l'alcalde, s'acceptà per 21 vots a favor i 9 en contra aplaçar qualsevol decisió sobre el restabliment del monument en una plaça pública de Brussel·les, considerant l'oferta que l'Ambaixador espanyol havia fet d'erigir el monument a Espanya. Aquesta votació semblà cloure d'una vegada per totes la qüestió del restabliment del monument a Ferrer (33).

Malauradament la carta de l'Ambaixador a l'alcalde no havia agradat gens a alguns senadors espanyols. Fins i tot va ser motiu d'una interpel·lació al Senat de Madrid (34). Les autoritats espanyoles apreciaven molt l'actitud del govern belga, però no van admetre la conducta del seu Ambaixador perquè consideraven que els termes de la seva carta eren poc mesurats i la proposta de cessió del monument era absurda (35).

De fet, des del moment en què a Bèlgica es va saber que el monument a Ferrer no s'erigiria a Espanya, el tema es tornà a posar a l'ordre del dia del Consell comunal de Brussel·les, el 15 de desembre de 1919. Abans de començar aquests debats, Paul Hymans havia escrit a l'Ambaixador belga a Madrid per fer-li saber que aquest cop el Consell no podria impedir el restabliment del monument. No obstant, l'alcalde Max intentà exercir tota la seva influència sobre el Consell per tal d'arribar a una solució satisfactòria. D'aquesta manera va aconseguir que les inscripcions que podien ser ofensives per a Espanya no hi figuressin i donà relleu, en la nova inscripció, a l'acte comès pels alemanys. El monument va ser presentat, no com l'estàtua a Ferrer sinò com un geni que porta una flama, símbol del lliure pensament (36).

La sessió del 15 de desembre tingué lloc tal com estava previst. La proposta d'Adolf Max fou acceptada per 27 vots a favor i 3 abstencions (37). A partir d'aquest moment, el monument serà únicament el monument a la llibertat de consciència, perquè només hi haurà la següent inscripció:

Ce monument érigé en 1911 par souscription internationale à la glorification de la LIBERTÉ DE CONSCIENCE fut enlevé par les allemands en 1915. Sa réédification fut immédiatement ordonnée par le Conseil Communal de Bruxelles
(Aquest monument erigit l'any 1911 per subscripció internacional per glorificar la LLIBERTAT DE CONSCIENCIA fou retirat pels alemanys l'any 1915. La seva reposició fou immediatament ordenada pel Consell comunal de Brussel·les).

Aquesta última decisió sembla que va acontentar els dos països, Bèlgica evitava qualsevol complicació d'ordre intern i Espanya estava satisfeta perquè ja no hi havia res en el monument que fes referència a Ferrer o a Espanya (38).

Un cop restablert el monument, els partidaris del fundador de l'Escola Moderna intentaren aconseguir que l'estàtua recuperés el seu estat primitiu. Dues interpel·lacions fetes al Consell comunal sobre aquest tema no foren acceptades (39). De fet, no hi havia cap element nou a afegir i per això, els liberals i els catòlics del Consell no veien perquè calia canviar-ne res.

En canvi, l'11 de maig de 1931, quan el conseller Van Remoortel demanà el restabliment de les inscripcions originals en el monument de Ferrer, hi havia un element d'importància cabdal que jugava al seu favor. S'acabava de produir un canvi de règim a Espanya, i el Consell va decidir ajornar la qüestió fins a que el nou Ambaixador espanyol arribés a Brussel·les (40).

Un any més tard, després de la demanda de Van Remoortel, el Consell Municipal de Barcelona sol·licità al Consell comunal brussel·lès que li fos cedit el monument a Ferrer per tal d'edificar-lo a la muntanya de Montjuïc, prop del lloc on va morir el pedagog espanyol (41). El Consell comunal estava d'acord amb la cessió, però sorgí un nou problema: els militants del lliure pensament pensaven que era millor oferir una còpia al municipi de Barcelona i que el monument es quedés a Brussel·les. Els promotors d'aquesta idea analitzaren els mitjans per realitzar-la i s'informaren de l'acollida que podia tenir per part del municipi de Barcelona (42).

Segons "La Pensée" del 12 d'octubre de 1934, el municipi de Barcelona va acceptar la proposta de còpia i es va col·locar la primera pedra del monument l'u de juny de 1933.

Si els partidaris del fundador de l'Escola Moderna estaven contents que el monument a Ferrer s'instal·lés per fi a Espanya, en canvi estaven decebuts pel fet que l'estàtua original de Brussel·les, malgrat les nombroses peticions, encara no hagués recobrat el seu aspecte primitiu.

Continuar >>