BARCELONA A FRANCESC FERRER I GUÀRDIA
80è. Aniversari
13 d'octubre 1909 - 13 d'octubre de 1989

Discursos pronunciats al Saló de Cent el 13 d'octubre de 1989 en homenatge a Ferrer i Guàrdia.

En memòria de Ferrer i Guàrdia

Marta Mata i Garriga
Regidora d'Ensenyament de l'Ajuntament de Barcelona.
Senyores i Senyors,

He acceptat amb goig i amb temor alhora la responsabilitat de parlar, avui i aquí, de la significació pedagògica de Francesc Ferrer i Guàrdia, precisament perquè crec que aquesta ciutat, on s'emmiralla Catalunya, i la seva escola, han de donar encara a la tragèdia d'aquella mort una resposta de reparació, en el sentit més clàssic, ample i profund de la paraula.

Una reparació a la qual voldria contribuir marcant el buit per convertir-lo en lloc, valorant el rebuig per fer les connexions que una personalitat com la de Ferrer i Guàrdia hauria de tenir en la història de la nostra escola.

Com remarcava el mes passat en el Ple, circumstàncies no pas fortuïtes fan que una persona que ha treballat en el moviment de renovació pedagògica de Catalunya, hagi de situar aquí la figura d'un pedagog, o millor dit, d'un ideòleg de l'educació que més aviat ha estat contravingut, amb matisos diversos, pels nostres mestres més directes, com Alexandre Galí o Pau Vila.

Galí, amb la seva terrible sinceritat, sent i expressa que l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia cau fora del marc de la seva obra, "perquè és difícil atribuir-li cap mena de valor cultural (...) i perquè no podria lligar-se amb el moviment català de cultura". Però immediatament després confessa que "si alguna institució ha d'ésser necessàriament tinguda en compte en el procés de la nostra història d'aquest segle és aquesta tràgica escola, amb tot el que representa". Perquè, diu, "en el nostre país només dos sistemes escolars han polaritzat amb violència els sentiments i abrandat les passions, (...) no l'escola oficial, no l'exigüíssima escola catalana, ni tampoc la més exigua de l'escola d'assaig (...). Els dos únics sistemes que polaritzaven els sentiments i àdhuc l'esperit del públic i agabellaven l'esperit dels infants dins sengles mons de tendències a priori, eren l'escola congregacionista i l'escola anarquitzant".

L'escola laica, l'escola de la llibertat de consciència, en dirien més enllà de les nostres fronteres tot recordant Ferrer. Perquè aquest és un de tants contrasentits de la nostra història: que l'ideòleg de l'educació, català, més conegut i reconegut fora de Catalunya, sigui poc conegut i menys reconegut a dins, i que no se'l consideri part del moviment pedagògic català. Quan Galí escrivia, als anys cinquanta, encara no ho era. Ara...

És amb un profund respecte per la història d'aquest moviment que voldria que un dels seus capítols més punyents, que no episodi, pogués ser llegit sota el signe de la tolerància, de la comprensió i de la integració, actituds bàsiques en l'educació.

Més que en molts altres casos, per atansar-se al mestre cal conèixer l'home, el lloc, l'època. No és fàcil, però potser és més senzill pels que no el coneguérem que pels seus contemporanis; l'època està definida per coordenades fortament contradictòries de progrés i reacció; el lloc, els llocs, l'Alella del Maresme, Barcelona, Catalunya, Espanya, noms amb connotacions tan diverses entre si en aquell final i principi de segle, Europa, aquella diversa realitat, bull i embull de miratges i missatges per a la gent del sud.

L'home, centrem-nos si més no en ell, la vida i la mort d'un home com Ferrer i Guàrdia, la seva consideració pedagògica, han estat objecte molt més de reaccions passionals de tot sentit que d'estudi objectiu, científic, positiu, integrador, com han de ser els estudis humans, especialment en l'educació. Ni la data del seu naixement ha estat ben tractada. La Gran Enciclopèdia Catalana la situa el 1854, quan Francesc Ferrer i Guàrdia havia nascut realment l'any 1859, a Alella, al Maresme, comarca que en aquell moment avançava a la majoria en obertura a la indústria, al comerç ultramarí i a la circulació d'idees.

Però a mesura que creixia, el petit Quico de cal Boter havia de descobrir una escola i un país d'ambient ideològicament tancat, opressiu. El mot "llibertat" era objecte de totes les suspicàcies, un lliure pensador era senzillament un delinqüent intel·lectual que no podia professar a la Universitat, ni molt menys atrevir-se a dir que els nens havien d'aprendre a pensar lliurement: això era emmetzinar les seves ànimes.

Recordem només unes dates de mitjans de segle XIX:

• 1851, es firma el Concordat que permet als Bisbats inspeccionar directament l'ortodòxia d'escoles i universitats.
• 1855, a Barcelona els obrers eleven un document al Govern Central demanant el dret a la lliure associació, la jornada setmanal de 60 hores i escola gratuïta per als seus fills.
• 1857, la Llei Moyano promulga i ordena aquesta escola damunt del paper; però no serà realitat ni un segle després.
• 1860, irrupció del krausisme a la Universitat de Madrid; el filòsof alemany, Krause, gosava dir que l'educació regenerava la societat.
• 1864, comença la depuració dels professors krausistes; destitució del Rector de la Universitat de Madrid i repressió contra estudiants que l'acomiaden la nit de St. Daniel; 8 morts.
• 1866, al Congrés Anarquista es formula la necessitat d'integrar el treball a l'escola.
• 1868, Revolució de Setembre; retorn dels professors krausistes a la Universitat.

Quan Francesc Ferrer i Guàrdia feia 9 anys i ja anava a una escola de poble, contramodel de la que ell faria, el país visqué la primera sensació d'alliberament col·lectiu, amb la per molts anys anomenada "Gloriosa" Revolució de Setembre de 1868. El petit Quico la celebrà al costat de l'oncle revolucionari.

Continuar >>