L'any 1874, una grisa restauració acabava amb aquella esperança. Els catedràtics expulsats i els exministres de la I República podien crear la Institución Libre de Enseñanza el 1876 per fer la travessia del desert, que duraria més de quaranta anys.

Francesc Ferrer en tenia quinze i era comptable en una farinera de Sant Joan dels Provençals; anava a una escola nocturna i començava a conèixer la vida política, altra vegada soterrada, de la ciutat. Continua formant-se, ara en l'ideal republicà, el lliure pensament; coneix l'anarquisme, coneix els lluitadors.

Finalment obté un lloc que li permet estudiar, treballar i somiar amb canvis polítics: és revisor de tren del trajecte Barcelona-Cerbère. Té un compartiment reservat, ple de llibres, coneix viatgers, es casa amb una viatgera, trepitja França, hi passa refugiats fins que ell mateix ha d'exiliar-s'hi, i hi troba, en realització, a vegades en retirada, però sempre a la llum pública, aquells ideals que havia conegut en la nocturnitat de la ciutat, allò que fins llavors li havia estat negat en la vida real.

Francesc Ferrer i Guàrdia té vint-i-sis anys quan s'instal·la a França. "Llibertat, Igualtat, Fraternitat" és el lema que encara no té un segle de vigència social revolucionària; arreu de la vida política hi ha contradiccions, excepte en la fraternitat maçònica... i potser en aquest nou ideal que Ferrer comença a entreveure: l'escola, l'Escola Moderna.

A França o a Anglaterra potser se'n sortiran, diu Ferrer, d'implantar els ideals amb una gran discussió política; a Espanya no.

Però començant per la base de l'Escola, potser sí. La base de l'Escola Moderna, a la ciutat de Barcelona, la de les seixanta hores de treball i de més a més l'escola nocturna, la de la Rambla bullent de gatzara popular, i de flors, i de l'Ateneu i del Liceu, la de l'Exposició del 88, de l'eix rectilini Ferran-Princesa, que comunica Rambla i Parc passant per la casa Gran, i el temut Palau de l'Audiència; la ciutat de les revoltes i els incendis, la de Montjuïc...

Ferrer ja no és un revolucionari, sinó un rebel, i començant per l'Escola, a Barcelona, s'hi veu amb cor. Cal dir-ho en aquest Saló de Cent, cor del cor de la Ciutat.

Ferrer va tornar, doncs, després d'aquella peripècia vital, pensant que podia fer una escola no pertanyent a cap retrògrada congregació ni a l'Estat Espanyol, més impostor encara, i va començar una xarxa escolar lliure, laica, la de l'Escola Moderna, a l'empara de la Raó.

L'educació hi seria contemplada com "l'adquisició de l'herència humana" al servei del bé social i a partir del treball propi, no de cap infal·libilitat, ni la papal, ni la pròpia del mestre, que Ferrer confessava témer en ell mateix.

Calia posar els nois en un pla d'igualtat davant la realitat, de la natura, de la notícia del diari, calia que el mestre treballés molt i es formés constantment. Això no es faria dins de la Instrucció pública oficial, que es debatia en el buit de la por dels governants, la por de l'abisme d'una Restauració buida de contingut. I calia fer-ho amb "fair play", deia Ferrer.

"L'ensenyament racionalista -digué, en resum-, pot i ha de discutir-ho tot; i d'entrada ha de situar el nen en la via ampla i directa de la investigació personal".

Aquesta és la frase que es gravà, s'esborrà i es regravà al pedestal del seu monument i que resumeix la terrible novetat pedagògica proposada per Ferrer i Guàrdia, des d'aquesta ciutat, l'any 1902: els nois havien de ser posats en condicions de fer la seva recerca personal i utilitzar la raó per discutir-ho tot abans d'admetre res. Utopia? Potser sí, però no delicte; ni tan sols originalitat total.

Ferrer comença a parlar d'una escola alternativa quan fa vint-i-cinc anys que aquest model és treballat per la Institución Libre de Enseñanza (que el seu mestre Ruiz Zorrilla coneixia prou bé), i quan el laïcisme i l'anarquisme han fet ja escoles i societats.

Aquí i allà, esporàdicament, s'ha parlat i s'ha practicat el laïcisme, la coeducació, la higiene escolar, la disciplina natural, el respecte vers l'evolució del nen, la sortida al medi, la pràctica del treball manual, l'extensió cultural a pares i adults, la biblioteca escolar. Ferrer hi afegirà poc de collita pròpia; potser aquella pràctica seva de la "coeducació de classes", de classes socials, que vol aconseguir cobrant quota variable dels seus alumnes... com seixanta anys després farien les escoles de la represa.

La dimensió i la força de l'Escola Moderna de Ferrer potser la dóna la seva capacitat d'aglutinar i difondre en un model ideològic i metodològic, viu, canviant, aquest cúmul d'intuïcions, raonaments i pràctiques, i de fer-ho en una ciutat viva i canviant, com Barcelona, al capdavant d'un país que començava a canviar amb ella. És la hipòtesi que voldria deixar aquí.

El 1901, el model encara vigent a l'escola no era tocat entre nosaltres més que en un sol dels seus termes: la llengua. Una escola, la de Flos i Calcat, una Associació, la Protectora, des de 1898, gosaven dir i practicar que l'ensenyament havia de ser fet en català; però el model d'escola era el mateix que el de tota Espanya.

Situada i mesurada la seva significació pedagògica i ideològica, desfetes ja tantes acusacions-calúmnies-crims contra Ferrer, quedant només en els inevitables racons de la mesquinesa intel·lectual, el comentari, l'escàndol farisaic de la seva vida privada, continua en peu la pedra d'escàndol nacional: Ferrer i Guàrdia no haurà estat sensible al tema de la llengua a l'escola.

Continuar >>