Ara això seria greu, però no ho era llavors, entre tantes gravetats que afectaven l'escola i el país. I entre els que hem pogut viure i treballar per la represa, sota el pes de gravetats redivives no crec que hi hagi ningú que pugui tirar ni una primera ni una darrera pedra.

El cert és que el 1901 l'Escola Moderna tingué la col·laboració de personalitats com Odón de Buen, Martínez Vargas, Anselmo Lorenzo, a Barcelona, i la correspondència pública de mestres com Paul Robin o Ellen Key. I que, de moment, enlluernà molts esperits inquiets, com ara el de Pau Vila (teixidor de Sabadell) durant dos anys, fins que es cansà del tarannà de Ferrer i Guàrdia, tot i conservant-ne moltes pautes pedagògiques, com la sortida dels nens a investigar fora de l'escola, en la seva Escola Horaciana, en castellà, l'any 1904.

Un alumne de l'Escola Moderna, Pere Vergés, que anys després dirigiria la nostra escola del Mar, i persona ben poc suspecta de llibertarisme, recordaria molt més que els llibres que Alexandre Galí blasma d'aquella escola, el respecte amb què era tractat, l'alegria, el treball directe en les visites a la ciutat i al camp.

Però el país patia moments d'enduriment de la vida política; de forta reacció en la vida social. Pel març de l'any 1909, una Pastoral del Cardenal Casañas havia armat el braç executiu del Governador Civil, que suspenia a aquest Ajuntament el Pressupost Extraordinari de Cultura, el que havia gosat proposar de fer quatre grups escolars, grups de Kindergarten, Escola Primària i Universitat Popular, que practicarien, com ja hem dit, la coeducació, emprarien el català com a llengua escolar i serien "neutres", deien ells, en formació religiosa.

El Governador, fent-se braç armat de la societat benpensant, havia acabat amb el somni: ni escoles bisexuals, com les anomenava ell, ni catalanes, ni antireligioses; i, a més, quins "derroches", aquells insensats edils pretenien construir escoles i formar el personal, sense tenir-hi competències.

El juliol d'aquell any s'ombrejava amb la Setmana Tràgica. La ciutat de les bombes es revoltava contra la fosca guerra del Marroc, que li prenia els minyons, i esdevenia la ciutat cremada. Més de trenta fumeres s'aixecaren destruint convents i parròquies i alguna escola de religiosos; no s'aixecaren, certament, les dels quatre grups escolars cremats sense fumera quatre mesos abans, ni la del somni de 1854, l'escola per a la minyonia obrera, inexistent encara el 1909. Entre els minyons que s'embarcaven i els incendiaris, l'analfabetisme i la ràbia eren el denominador comú.

Però algú havia instigat el "populatxo". A la catedral, el diumenge després, el Cardenal Casañas l'assenyalava, sense anomenar-lo per respecte al temple, i instigava als jutges.

Uns dies després, la ciutat vivia la iniquitat del procés de Ferrer i Guàrdia i de ni tan sols poder demanar de ser la ciutat del Perdó, tal i com Joan Maragall propugnava. La història ja ha estat escrita i no cal remoure-la, però sí acabar-la dignament.

Crec que el millor de Ferrer i Guàrdia, pedagògicament, arrenca del coneixement, en línies generals, de l'obra de la Institución Libre de Enseñanza, de les intuïcions pròpies dels esperits lliures i del respecte creixent per la renovació de l'Escola que començava a produir-se arreu, i que ha estat recollit, desenvolupat i sistematitzat per Celestí Freinet, el creador a França de la Cooperativa de l'Ensenyament Laic i de l'Escola Popular Moderna.

El paral·lelisme entre Ferrer i Freinet ha estat palesat per estudiosos com L. Not a Les pédagogies de la connaissance, publicat el 1979. Només cal comparar els dotze punts del darrer manifest de Ferrer i Guàrdia, el de l'Ecole Renovée (1908), amb els deu punts del primer manifest de Celestí Freinet, el de l'Escola Popular Moderna (1918), per veure les coincidències de fons i fins i tot de terminologia.

Freinet va venir a l'Escola d'Estiu de 1933 i el seu gran difusor entre nosaltres fou Herminio Almendros, manxec-català i inspector en cap de Barcelona, el qual, a partir de 1936, col·laborà amb Puig Elias, deixeble de Ferrer i Guàrdia i president efectiu del C.E.N.U. durant aquells dos anys i escaig de guerra.

La derrota acabaria a l'ensems amb totes les concepcions: escola nova, escola renovada, escola unificada, escola activa, escola moderna, escola catalana, escola lliure, encara que, eliminats l'anarquisme i la maçoneria per llei i de fet, es bolcaria sobre els deixebles de Freinet, la majoria dels quals foren afusellats com el potser desconegut avi pedagògic.

Actualment, a més dels seguidors de l'Escola Moderna de Freinet, són molts els mestres i les línies pedagògiques que poden descobrir-nos algun parentiu amb Ferrer i Guàrdia, especialment el de les seves darreres publicacions: resum i cant del cigne o d'esperança, el Manifest ja esmentat, i "La Escuela del Porvenir", la que "substituirà la imposició artificial de la disciplina per la natural dels fets", i "tindrà en compte els desitjos i les necessitats del nen", perquè "només el treball desitjat és vàlid", i el treball "no per la competència destructiva, sinó per la utilitat de tots. L'educació racional serà la que conservi i cultivi la facultat de voler, de pensar, d'idealitzar, d'esperar; basada únicament en les necessitats naturals de la vida, que deixarà manifestar lliurement, i en desenvoluparà les forces, per concentrar-les en la lluita pel treball i el pensament.

La influència, amagada i indirecta de l'educador, que comprèn què li passa al nen, serveix per oferir-li el que demana sense saber-ho.

Així, cada treball o ofici manual va acompanyat, avui dia, d'un treball intel·lectual; el nen sentirà la necessitat de saber i caldrà satisfer-lo tenint sempre en compte el seu voler.

Treballant així en l'educació dels homes, infal·liblement pot esperar-se una humanitat millor (ell que temia la pròpia infal·libilitat hi queia per l'esperança d'una humanitat millor), amb tot el vigor de la voluntat i la salut moral, caminant sempre vers nous ideals, no mesquinament dedicada a la lluita estúpida, sòrdidament subjecta a la satisfacció dels apetits, miserablement donada a vicis i mentides, trista, rancuniosa i depravada, sinó amorosa, bella i alegre".

A part de la crítica de l'escola Congregacionista, ja vella i sovint virulenta llavors, però esmorteïda ara, la crítica de l'escola oficial, com a burgesa i dominadora per part de l'Estat, té en Ferrer un bon precursor. Freinet faria una crítica semblant, amb registre propi, deu anys després i d'ell la reprendria el M.C.I.. Amb muntatge de xifres, la demostrarien Baudelot i Establet a començaments dels setanta.

El deute de record a Ferrer i Guàrdia, assumits pedagògicament tants dels seus valors i sociològicament tants dels seus plantejaments, és precisament el deute a l'home-mestre que morí per l'Escola. Mereix una lliçó especial.

Recordar la seva mort injusta, en aquest Saló de Cent, cor del cor de la Ciutat que el veié morir; recordar, sempre més, el seu nord de la llibertat de consciència prop del mateix mur que veié morir, afusellat injustament també, el President Lluís Companys, l'un al crit de visca l'Escola Moderna, l'altre al clam per Catalunya, és una lliçó de coses, de causes, no de paraules, que convé recuperar per a la història de la nostra Escola, i potser és la manera de retornar a Catalunya un fill que, diuen, no la conegué, qui sap si fou perquè no pogué reconèixer-s'hi, com ara voldríem.

Continuar >>