Significació de Francesc Ferrer i Guàrdia en la història catalana contemporània.

Pere Solà i Gussinyer
Historiador de l'Educació, (U.A.B.)

Excm. Sr. representant de l'Alcalde de Barcelona,
Honorable Sr. Regidor de l'Ajuntament de Brussel·les,
Honorables Sres. i Srs Regidors de l'Ajuntament de Barcelona,
Honorable públic present en aquest acte,

Comprendran vostès el tràngol que per a un historiador pot suposar haver de condensar en poques línies els trets cabdals de la vida i l'obra d'un "mite" ciutadà com Francesc Ferrer i Guàrdia. I més encara en un divendres 13 en què tantes desgràcies informàtiques ens han vaticinat!

Ferrer i Guàrdia va ser un català revolucionari i filantrop, un racionalista llibertari al qual li va ser donada una mort iniqua. Va ser, en el fons, més polític que pedagog, més organitzador que pensador; va ser un innovador en el camp editorial, com a editor popular, i va ser un home d'una fe immensa. La seva execució va obrir al país i a la ciutat que n'és cap i casal una immensa ferida ciutadana que encara no s'ha tancat.

L'afer Ferrer ja va provar en una ocasió la inconsistència i la irresponsabilitat de la nostra classe política, tant la liberal-conservadora (catalanista) com la republicana.

Uns i altres van fer del fundador de l'Escola Moderna un mite. Però Ferrer i l'Escola Moderna no són un mite: van ser una realitat. I és aquesta realitat la que ens interessa.

Com a catalans, membres d'una nació que es vol un xic més lliure, un xic més justa i un xic més decisòria quant als seus propis destins, hem de dir "prou!" en aquest tema: no admetrem més que Ferrer sigui el boc expiatori.

Més enllà de la lògica del boc expiatori i de tots els planys i "mea culpa" que comporta (no exempts d'una certa estètica, cal reconèixer-ho), cal pensar que no hi va haver un "deus-ex-machina" que va fer que uns el matxuquessin i els altres dobleguessin els genolls de por i de ràbia.

Els "deux-ex-machina" són fruit d'un fatalisme en el qual una col·lectivitat no pot caure. Ja és hora de superar la dialèctica aviciada i circular del "Ferrer-sí/Ferrer-no". Cal anar a un punt a partir del qual ens sigui possible de reconèixer i assumir -que en alguns casos vol dir només tolerar, i jo sóc dels que encara penso que la civilització d'una persona, sigui de dretes o d'esquerres, es mesura pel sempre difícil treball de la tolerància- una tradició racionalista i revolucionària, dins de la qual cal situar Ferrer i l'Escola Moderna, amb totes les seves dimensions i amb totes les seves mancances històriques. No, no és cert que la importància social de Ferrer li vingui donada únicament per la manera iniqua com va ser eliminat. Ferrer va treballar per a la classe obrera, contribuint a la lluita per fer un país més feliç, més just i més solidari.

Qui va ser Francesc Ferrer i Guàrdia? Què va fer? A l'historiador li pertoca establir fets. El problema, però, ve quan els fets i els valors (o els judicis de valor) se'ns presenten, se'ns manifesten o ens han estat transmesos de manera molt barrejada i extraordinàriament vehement i apassionada, fins al punt que els judicis de valor tenyeixen els fets.

En aquest punt em sembla essencial d'establir que aquesta confusió entre fets i valors es produeix, sobretot, per una raó: Francesc Ferrer i Guàrdia no és "només" la persona que va néixer a Alella un 10 de gener de 1859 i va morir afusellat davant d'un escamot militar al Castell de Montjuïc el dia 13 d'octubre de 1909. Ferrer va ser i és també un "símbol-mite" contemporani. Un símbol-mite per a nosaltres, els catalans i, en certa manera, per a tot el món, com ho evidencien les noves aportacions a l'entorn d'un tema que no s'ha arxivat definitivament en la memòria col·lectiva.

Perquè, al capdavall, de quines fonts disposem per a refer les dades biogràfiques de Ferrer i Guàrdia?:

1) Documents judicials i documentació de les diverses administracions i organitzacions específiques, com la Maçoneria;
2) Producció impresa del mateix Ferrer o propiciada per Ferrer a través de la seva empresa d'edicions;
3) Manuscrits de Ferrer;
4) Biografies i estudis sobre Ferrer, començant pels de la seva filla, Sol Ferrer;
5) Referències a estudis sobre el moviment obrer del canvi de segle, en especial les fonts llibertàries;
6) Treballs d'estudiosos actuals, que han dut a l'obertura de noves perspectives de recerca pel que fa a facetes de la seva vida i obra (compromís lliure pensador i maçònic, o el rerafons ideològic europeu de la seva pedagogia "científica, racional i humanitària").

Les dades bàsiques de la vida de Francesc Ferrer han estat establertes per les seves biografies. Totes donen fe d'una trajectòria vital moguda, francament novel·lesca. Són dades que han alimentat a l'ensems el mite i el contra-mite. Les estalvio per tal d'anar a l'essencial.

Francesc Ferrer i Guàrdia va ser fill de la seva època, bàsicament de la segona meitat del segle XIX. Època marcada en l'aspecte intel·lectual pel positivisme francès i l'evolucionisme britànic, en l'aspecte social per l'ascens del moviment obrer organitzat, i en l'aspecte econòmic per les transformacions de la industrialització i per la creixent força espoliadora de l'acció colonialista d'algunes potències europees i americanes.

Francesc, Joan, Ramon Ferrer i Guàrdia, va néixer el 10 de gener de 1859 a Alella (Maresme). De família catòlica i monàrquica, els seus pares (Jaume Ferrer i Maria Àngels Guàrdia), eren pagesos benestants propietaris del Mas Boter (Coma Clara) i dels terrenys veïns. Va estudiar a l'escola municipal d'Alella, i més tard a la de Teià. La influència clerical a la família va provocar la revolta de Francesc i del seu germà Josep tot just quan, instal·lat a Barcelona, va viure-hi el fracàs de la Ia República.

Jove conspirador republicà els primers anys de la Restauració, acabà exiliat a París, on el trobem del 1895 al 1898, continuant la tasca docent al Liceu Condorcet i a l'Associació Filotècnica de París. Publica el manual d'ensenyament "L'espagnol Pratique". Mentrestant havia anat evolucionant des d'un republicanisme "polític" cap a un republicanisme més "sociològic", no exempt d'influència llibertària. Entorn el 1894 va conèixer Ernestina Meunié, la qual, en morir (el 1901, poc després de la mort de la mare de Ferrer) li llegà els seus béns per a la creació d'escoles. Ferrer es relaciona en aquests darrers anys de la seva estada a França amb Malato, els belgues Verhaeren, Maeterlinck i Rosny el Gran, l'anglès William Heaford, el professor de mecànica física de la Sorbona, Paul Painlevé, Laisant, Descaves, periodistes com Naquet i Charles Albert, i llibertaris com Jean Grave o polítics com Jean Jaurès.

Més tard, i de retorn a Barcelona (1901), endegà el projecte de l'Escola Moderna. Aquí cal recordar al lector que l'estat de l'escola popular, tant a pagès com, sobretot, a les grans ciutats, era molt deficitari a tots nivells. Pràcticament un de cada quatre barcelonins majors de 4 anys era totalment analfabet; i dues de cada cinc barcelonines no sabien ni llegir ni escriure. Tot plegat feia que l'escola privada fos molt més important quantitativament que la pública; anys més tard encara (1921), assistien a l'escola pública menys d'una quarta part dels que "freqüentaven" l'escola privada. El canvi de residència de les masses treballadores cap a les barriades extremes (Poble Nou o més enllà del Paral·lel, per exemple) feia que l'infant barceloní sovint tingués un recomençar continu dels seus estudis en cada nova escola, "perquè no solament troba la novetat del medi dels alumnes i dels professors, sinó que el canvi (de mètodes) és absolut. Poques són les escoles barcelonines, aquesta diversitat d'escoles religioses, oficials i privades, que tinguin una certa unitat de criteri pedagògic". Això ho deia anys després un informe de l'Ajuntament. I és en base a aquest panorama que cal explicar-se l'impacte de l'Escola Moderna.

Barcelona és, a principis de segle, una ciutat en plena expansió industrial, amb un moviment obrer que s'està organitzant dificultosament. Ferrer hi torna amb la idea de crear escoles "racionals i científiques". Constitueix un patronat i l'agost de 1901 inaugura al carrer Bailén la primera Escola Moderna. Simultàniament publica el "Boletín de la Escuela Moderna". La seva filla Sol definia l'ensenyament que aquesta escola oferia amb aquests termes: "l'ensenyament de l'Escola Moderna no serà una fe, sinó una confiança en l'avenir, fundada en sòlids coneixements". Ferrer hi implantà la coeducació de sexes (mesura que trencava els motlles de l'època) i la "coeducació de classes socials". Simultàniament impulsa una obra editorial i d'educació popular. Patrocina i dirigeix "La Huelga General", periòdic anarquista.

No ens enganyem: són els dos judicis, el de 1907 i el de 1909, els "punts forts" del caràcter rellevant d'aquest personatge, en especial el judici militar sumari d'aquesta darrera data, el resultat del qual és la base principal de la fama internacional de Ferrer.

La manca de proves sobre el paper efectiu de Ferrer en els esdeveniments de la Setmana Tràgica i el convenciment moral que hom no podia aplicar-li la "quefatura" d'aquests fets, expliquen l'encès alegat del seu defensor, el capità d'Enginyers Francesc Galzeran Ferrer (un català de Vilanova i la Geltrú), que es jugà la carrera militar en aquesta defensa.

Vet aquí la "cursa al patíbul" del fundador de l'Escola Moderna:

- Des del 29 de juliol, davant dels nombrosos indicis que serà inculpat, Ferrer s'amaga al Mas Germinal.
- 16 d'agost: el primer jutge instructor, Llivina, decideix processar Ferrer per rebel·lió (sense especificar).
- 3 de setembre: la instrucció del cas és encomanada al comandant Valerio Raso Negrini.
- 23-27 de setembre: deposició dels principals testimonis contra Ferrer.
- 28 de setembre: acaba el període processal del sumari.
- 29 de setembre-4 d'octubre: fase del "plenari".
- 8 d'octubre: és acordada la celebració del consell de guerra.
- 9 d'octubre: Consell de Guerra. Ferrer és condemnat a mort.
- 10 d'octubre: el capità general aprova la sentència.
- 12 d'octubre: el govern se'n dóna per assabentat.
- 13 d'octubre: execució de Ferrer a Montjuïc.

La resposta de Ferrer a l'oferta del Consell de Guerra del 9 d'octubre, celebrat a la Sala d'Actes de la Presó Model, de realitzar, com és preceptiu, alguna darrera al·legació un cop hagueren intervingut el fiscal i el defensor, va ser la de declarar la seva innocència i afirmar el següent:

Continuar >>