"Que se averiguara quiénes eran los autores de la huelga; que no se imputaran al presente los hechos relativos a su vida política durante los veinte últimos años del siglo pasado; que no se le hagan cargos por las publicaciones de la Casa Editorial que posee; alegando, finalmente, se tenga en cuenta por el tribunal que un jefe de rebelión no se ocupa durante ésta de asuntos particulares como él lo hizo: y además, que el hecho de no retirar el dinero que tenía en establecimientos públicos demuestra que estaba convencido de que no había de exigírsele responsabilidad alguna. A esto el Sr. Presidente le hizo presente que el consejo fallaría en justicia, según la resultancia del procedimiento".

La història ha sentenciat: no hi va haver justícia. Hi va haver un assassinat.

I la prova n'és aquest fragment de la condemna:

"En Barcelona, á 9 de Octubre de 1909, reunido el Consejo de Guerra ordinario de plaza para ver y fallar esta causa, habiéndose hecho relación por el Juez instructor del resultado de autos; presente el acusado; oídas la acusación fiscal y la defensa, y de acuerdo con el dictamen del Asesor, por unanimidad, el Consejo de Guerra declara:

Que los hechos perseguidos en esta causa constituyen un delito consumado de rebelión militar, definido en el artículo 237 del Código de Justicia Militar, por la concurrencia de las circunstancias tercera y cuarta del mismo:

Considera responsable del mismo, en concepto de autor y como jefe de la rebelión, al procesado Francisco Ferrer y Guardia, con las circunstancias agravantes del artículo 173 del mismo Cuerpo legal;

Y, en su virtud, impone, con arreglo al artículo 238, en su número primero, la pena de muerte, con la accesoria, caso de indulto, de inhabilitación absoluta perpetua; condenándole también a indemnizar todos los daños y perjuicios ocasionados por los incendios, saqueos y deterioros de vías de comunicación, férreas y telegráficas, ocurridos durante la rebelión, quedando, hasta que pueda señalarse su cuantía, afectos todos los bienes de Ferrer Guardia a la extinción de esta responsabilidad civil, y declarando que, en el citado caso de indulto, les será de abono la mitad del tiempo de prisión preventiva sufrida a la resulta de ésta.

Todo con arreglo a los artículos 173, 188, 219, 237 en sus circunstancias tercera y cuarta; 238 en su número primero, y 242 del Código de Justicia Militar; 11, 13, 18 al 21, 53, 121 al 128 del Código Penal ordinario; los concordantes de ambos Códigos y Ley del 17 de Enero de 1901.- Eduardo de Aguirre.-Pompeyo Martí.-Sebastián Carreras.- Marcelino Díaz.- Manuel de Llanos.- Aniceto García.- Julio López".

La sentència va ser el primer dels dos punts culminants d'un procés marcat per flagrants irregularitats jurídiques. El segon punt culminant d'aquest procés va ser el dictamen de l'Auditor General de la Quarta Regió Militar, Ramón Pastor, reforçant implacablement l'esmentada sentència.

El dictamen de l'Auditor és del 10 d'octubre, posterior doncs a la sentència i sense cap possibilitat d'apel·lació, conté una llarga biografia del processat basada en material documental i epistolar (50 lligalls ocupats per la Policia en el segon dels escorcolls practicats al Mas Germinal, casa de camp de Ferrer, com se sap). Bàsicament són documents de Ferrer d'abans de 1901 i fa referència a les seves antigues activitats conspiratòries republicanes. A partir d'elles Pastor insisteix en el caràcter conspiratori, republicà i violent de Ferrer. Pastor deixa constància del "gir" del caràcter revolucionari de Ferrer que, des de començaments de segle, pren un caire "pedagogista"! No hi ha dubte que "con la educación que denomina racional y científica, el único ideal a que se aspira es al de formar revolucionarios y anarquistas". Pastor, biògraf de Ferrer, subratlla el que denomina "autoridad y dominio que el procesado Ferrer ejercía sobre los elementos que le rodeaban, constituídos, no sólo por los profesores de las numerosas Escuelas que de él dependían, sino por los intelectuales que cooperaban en su labor escribiendo textos y colaborando en las revistas y boletines que Ferrer publicaba en Barcelona, Bruselas y Roma".

De tot això n'extreia que el sempre revolucionari Ferrer s'havia acabat posant la màscara de l'educació científica i racional, bo i canviant de tàctica, i s'havia dedicat amb renovada energia a la propaganda anarquista i a la gestació de la revolució social, com a veritable cap dels llibertaris espanyols.

En realitat: ¿quin paper directe havia jugat Ferrer en els fets de la Setmana Tràgica?

Iniciats els fets, passà d'una actitud expectant -dilluns 26 de juliol- a una actitud inquisitiva: es tractava d'esbrinar el paper que adoptaria el partit Republicà Radical de Lerroux, dirigit a nivell local per Emiliano Iglesias i que havia estat el seu defensor en el procés de 1907. Ell hauria participat en un govern provisional en cas que hagués estat proclamada la República, però el mateix dilluns ja va veure que els radicals no volien jugar aquesta carta. La matinada del dimarts 27 de juliol, Ferrer estava desanimat i tornava a la seva finca del Mas Germinal després d'esmorzar en un cafè de Badalona.

Un testimoni, Francesc de Paula Colldeforns, afirma haver-lo reconegut el dia següent a la Rambla barcelonina, davant del Liceu, cap a les 8 del vespre, dirigint un grup de sediciosos. Aquest Colldefons només el coneixia de fotografia.

El matí del dimecres dia 28, al Masnou i a Premià de Mar, localitats properes al Mas Germinal (Montgat), anima a prendre partit per la revolta als líders radicals locals. I aquesta és tota la seva "comesa" com a "cap i autor" de la rebel·lió militar. Però la idea que Ferrer era el "factòtum" del moviment, impulsada pels sectors més reaccionaris de la societat catalana, ja havia començat a fer "bola de neu", com bé va dir el professor Lluís Simarro.

Aquesta va ser tota l'actuació demostrable de Ferrer, la base per qualificar-lo "Autor i Cap" de la "Rebel·lió militar" de juliol de 1909 a Catalunya. I per haver-lo afusellat.

La brutal repressió monàrquica va tenir tres destinataris: en primer lloc el poble barceloní i català, democràtic i republicà majoritàriament, i amb una creixent consciència obrera. En segon lloc, la intel·lectualitat avançada, a la qual es va mostrar palesament i exemplar què volia dir un compromís amb la classe obrera revolucionària. I en tercer lloc, el moviment obrer organitzat. Aquests tres col·lectius van ser els destinataris del sanguinari avís.

El poble barceloní i català, sotmès com estava a la pressió del "Delateu!" i al correctiu de les primeres execucions, va prendre l'actitud que sol adoptar un col·lectiu sotmès a mesures repressives extremes. Del poble barceloní, l'Auditor General Militar, l'autor de la "puntilla" a Ferrer, va dir que era un poble en el qual impera una "inqualificable covardia social", de la qual només s'havia lliurat... l'únic habitant de Barcelona que s'havia presentat a declarar en contra de Ferrer!

Més propi seria parlar de la irresponsabilitat i covardia de la majoria dels representants de la classe política local. Però encara aquí podríem establir diferències, com evidencien, per exemple, les confessions d'Amadeu Hurtado, segons el qual altres diputats republicans abonaven l'execució de Ferrer, sense la "mala consciència" que, la nit abans de l'afusellament, sentia ell mateix.

Torno al punt d'origen de la meva exposició: la immixtió entre la història i el mite. Un mite que han anat teixint múltiples raons, i que arriba fins als nostres dies. Sigui com sigui, Història i Mite evidencien que Ferrer i Guàrdia té un paper i un lloc en la nostra història contemporània. I no només pel que va passar-li en la Setmana Tràgica. Ni per com li va passar. Sinó sobretot pel què havia fet d'important objectivament, socialment, perquè a la Setmana Tràgica li passés el que li va passar. Sense ser cap geni teòric, ni tècnic de la pedagogia ni de les edicions populars, va crear un sistema que s'estenia i es multiplicava. Això, en un país on el moviment obrer encara era feble quantitativament i qualitativa, on l'escola pública popular estava desprestigiada, i on la confessionalitat de l'Estat comprometia l'Església amb l'oligarquia fins al moll dels ossos. No hagués fet res sense un coixí social i intel·lectual, sense un conglomerat de corrents als quals va donar expressió. El seu encert, el seu "geni" si em permeteu, va ser haver fet, haver decidit, haver actuat en política a mig camí del republicanisme, el lliure pensament i l'anarquia. És per això, en definitiva, que va ser escollit com a cap de turc per l'"establishment": representava l'aliança entre el republicanisme històric de caire radical i l'obrerisme revolucionari. Era, per a la burgesia, l'alt clergat i per als militars erigits en forces d'ordre, un perill públic, l'enemic que calia combatre.

La via "culturitzadora" que al capdavall ell proposava, va fracassar. Però, a llarg termini, qui hi va perdre més van ser la ciutat i el país: un país enfrontat en classes que s'odiaven, amb un proletariat radicalitzat, sense massa armes culturals, decapitat d'intel·lectuals, d'universitaris, sense que en ell l'aliança de classes cap al progrés fos de cap manera possible. En aquest sentit, 1909 va ser un petit però clar precedent de 1936. I l'afusellament de Francesc Ferrer, una anticipació de la sort que va córrer el president Lluís Companys.

M'agradaria que el present debat ciutadà entorn de la persona de Francesc Ferrer i Guàrdia serveixi perquè, a curt termini, l'Ajuntament d'aquesta ciutat emprengui, a través del seu servei de publicacions, una edició acurada i exhaustiva de les peces de convicció del malaurat cas. L'empresa del monument ciutadà, impulsada per la Fundació Ferrer i Guàrdia, o d'altres iniciatives de la societat civil, com la primera traducció al català del llibre pòstum de Ferrer i Guàrdia que farà una editorial osonenca en la seva col·lecció de clàssics de la pedagogia, o l'exposició que l'any que ve organitza entorn de Ferrer i Guàrdia l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona, estic convençut que serien projectes estèrils i inútils per a la ciutadania de no ser que conduïssin a un potenciament del nostre coneixement històric del que Ferrer i Guàrdia ha suposat i suposa per a la nostra cultura i per a la nostra societat.

Continuar >>