Un acte de justícia històrica

Joan-Francesc Pont i Clemente
President de la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia

Senyores, Senyors,

A molta gent li pot semblar estrany que avui, a 13 d'octubre de 1989, calgui reafirmar amb força, amb rotunditat, aquí, al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, que Francesc Ferrer i Guàrdia fou innocent dels càrrecs pels quals el va jutjar un fantasmagòric Consell de Guerra i que, per tant, la seva execució fou un crim d'Estat.

El que ja no ens ha de semblar tan estrany són les veus que han sorgit als mitjans de comunicació dels darrers dies i que s'han atrevit a proclamar una imatge de Francesc Ferrer i Guàrdia que oscil·la entre un personatge mig delinqüent i mig terrorista, i a l'entorn del qual hem vist com s'afirmava que si bé no mereixia la mort el 1909, com a responsable de la Setmana Tràgica, potser sí que l'hauria d'haver trobada pel fet d'haver estat l'instigador de l'atemptat de Mateo Morral contra el Rei.

Com tampoc ens ha de semblar estrany el fet que calgui reafirmar encara avui la seva figura i la seva obra, perquè o bé com a pedagog ha estat sistemàticament esborrat dels llibres d'història i, per tant, no se'l considera com un home que ha ajudat a construir aquest país, o bé quan s'ha parlat d'ell ha estat per difamar-lo i convertir-lo, així, en el culpable de tots els mals.

En Francesc Ferrer i Guàrdia era innocent. Els seus detractors, frustrats per no poder demostrar la seva culpabilitat, avergonyits per un Consell de Guerra que no mereix el nom de judici perquè va ser només una trista paròdia, han hagut de cercar altres arguments que condemnessin Ferrer: han hagut de referir-se a la seva vida conjugal, a la seva vida privada, a si va realitzar o no inversions a la borsa, a l' origen dels fons que li permeteren fundar l'Escola Moderna, i fins i tot a la vida de la seves filles. Els enemics de Ferrer han hagut d'inventar-se una llegenda negra, plena de mentides, per intentar combatre un mite que s'havia convertit en més perillós que el propi home al que havien tractat d'eliminar amb la mort.

Aquest acte d'homenatge de la ciutat de Barcelona a Francesc Ferrer i Guàrdia és una necessària reparació d'una injustícia històrica. Algunes vegades, en el passat, els ciutadans de Barcelona van sentir l'impuls de recuperar la memòria d'en Ferrer. El moment més simbòlic fou el Ple de l'Ajuntament de Barcelona del 9 de setembre de 1931, quan una proposta de la minoria radical, aprovada amb els vots de la majoria republicana, acordà erigir un monument a Ferrer i Guàrdia tot prenent com antecedent el monument que poc després de la seva mort s'havia erigit a la ciutat de Brussel·les. Però abans i després d'aquella data, la figura d'en Ferrer ha estat punt de referència de tots els demòcrates. A les revistes editades a l'exili pels refugiats espanyols no han mancat mai, any darrera any, articles que prenien com a motiu emblemàtic la mort d'en Ferrer i Guàrdia.

Els nostres exiliats, alguns dels quals han escrit a la Fundació aquests darrers dies manifestant-nos la seva adhesió, han mantingut viva la memòria d'en Ferrer fora del país, perquè en Ferrer i ells eren igualment víctimes de l'autoritarisme del poder. Exemple palmari d'aquest sentir n'és en Pere Jordi Junqué, President del Casal Català de Brussel·les, present ara entre nosaltres.

Els nostres exiliats, que ens han transmès la tradició democràtica d'aquest país, mereixen una vegada més el nostre reconeixement i el nostre homenatge.

En aquesta intervenció preliminar de l'acte d'avui voldria explicar tres "per què?": per què Francesc Ferrer i Guàrdia?, per què una Fundació dedicada a Francesc Ferrer i Guàrdia?, i per què aquesta Fundació promou avui la rehabilitació d'en Francesc Ferrer i Guàrdia?.

Per què en Francesc Ferrer i Guàrdia?

La resposta és clara. Perquè en Ferrer va morir el 13 d'octubre de 1909 com un màrtir de la llibertat de consciència. Va morir perquè havia estat el creador de l'Escola Moderna i perquè la renovació de l'ensenyament que promovia implicava l'emancipació dels homes i les dones, fer-los conscients de la seva dignitat com a tals i, per tant, ciutadans disposats a lluitar per sortir de la misèria i la submissió.

L'obra d'en Ferrer mereix ser recordada. La seva mort mereix ser homenatjada.

Els detractors d'en Ferrer ens donen els principals arguments que justifiquen avui el seu record. Diuen d'ell que era un anarquista, un anticlerical, un maçó i un antinacionalista.

Cadascuna d'aquestes acusacions forma part de les virtuts del personatge.

En primer lloc, Francesc Ferrer no era anarquista. Al començament de la seva vida comparteix les idees republicanes i cap al final adopta un pensament decididament llibertari. Com ha posat de relleu en Baltasar Porcel: com podia un home just no ser llibertari a començaments de segle, en el marc d'una situació social escandalosament injusta, amb jornades laborals de 66 hores de treball a la setmana i uns salaris de misèria?.

També diuen que en Ferrer era anticlerical. Veritablement era enemic d'una Església compromesa i aliada del poder polític, oposada a qualsevol canvi social. Una Església que molts cristians d'avui consideren indigna del seu paper. Ferrer era un laic, un humanista que creia en l'home com a centre de totes les coses i que propugnava el lliure examen, la capacitat de cada home de cercar individualment la veritat sense imposicions exteriors.

La tercera acusació és que Ferrer era maçó. I és veritat, fou iniciat en la Francmaçoneria i desplegà una intensa tasca en les lògies espanyoles i franceses de l'època. Fou francmaçó com tantes altres mentalitats renovadores del seu temps: Anselmo Lorenzo, Rosend Arús i Odón de Buen, o tal i com em deia l'altre dia en Josep Maria Ainaud de Lasarte ho fou el seu avi, Josep Maria de Lasarte, i com ho seria temps després el President màrtir de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. En Ferrer fou, efectivament, francmaçó, és a dir un lliure pensador que volgué dedicar-se a la tasca més sublim, la d'ensenyar als demés a pensar, a ser ciutadans lliures.

I, finalment, diuen alguns de Ferrer que no era nacionalista, que no era catalanista, que no era dels "nostres" i que caldria esborrar-lo de la Història de Catalunya. I en Ferrer, efectivament, no era catalanista, era un internacionalista, un home pel qual tots el problemes de la humanitat eren propis, que creia que un país no pot viure feliç si en d'altres es viu sota l'esclavatge i la misèria. En definitva, un home germà de tots els altres éssers humans. I un home com aquest no podia identificar-se amb els estrets punts de vista de la dreta catalana, preocupada per si mateixa i tancada en el seu provincialisme. Els que neguen al fill de Cal Boter la condició de català es neguen a si mateixos i demostren que el seu catalanisme no és voluntat de construir un país per a tothom, sinó de construir un país que esdevingui la seva botigueta particular.

És, doncs, aquesta figura d'en Francesc Ferrer i Guàrdia, llibertari, laic, lliure pensador i internacionalista, la que la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia vol reivindicar avui.

Per què una fundació dedicada a Ferrer?

Durant els anys 1986 i 1987, un grup de gent que havíem estat políticament actius durants els anys de la transició en diversos partits, moviments i organitzacions juvenils, ens plantejàrem la creació d'una plataforma oberta, de debat i treball i caracteritzada ideològicament per un humanisme laic i per una actitud tolerant, antidiscriminatòria i progressista, tot pensant en crear una Fundació dedicada a promoure activitats en quatre àmbits fonamentals:

- la joventut, tot impulsant la discussió i l'elaboració de propostes destinades a la millora de la condició juvenil en el treball i el no treball, l'escola i el lleure.

- L'educació: col·laborant amb els moviments que defensen l'escola pública i laica, la seva qualitat i la seva adequació als nous temps.

- Els drets humans: tot defensant els drets humans individuals i els drets col·lectius dels ciutadans, especialment els dels més desprotegits per la crisi econòmica o davant les lleis.

- I la unitat europea: superar els vells i els nous nacionalismes i, des de la personalitat pròpia de cada poble, construir una Europa dels ciutadans.

D'aquelles discussions sorgí la idea de donar a la Fundació el nom de Francesc Ferrer i Guàrdia. En Ferrer, mort per les seves idees, oblidat per uns i condemnat per altres, podia convertir-se en el símbol adequat del projecte que preteníem endegar. En Ferrer i Guàrdia podia servir de punt de referència per a sectors progressistes molt amples, al mateix temps que es recordava que històricament la lluita per un món millor ha rebut com a premi la mort de mans del poder.

La Fundació neix amb la voluntat de promoure tot tipus d'iniciatives laiques a Catalunya i a l' Estat espanyol. Vol servir de punt de trobada de totes aquelles associacions i grups d'escoltes, d'esplai, del lleure, culturals, que són independents i que molt sovint estan mancades del suport institucional suficient. No tenen l'Església Catòlica que els empari ni compten, moltes vegades, amb la comprensió de les administracions públiques. Sense cap desig d'hegemonia, la Fundació vol contribuir al renaixement i al reforçament de la cultura laica entre nosaltres i convoca a tots els grups i persones interessades en aquest esforç immens, però necessari, de recuperar els valors del laïcisme. I amb això, i malgrat el que alguns portaveus del nacional-catolicisme català vulguin dir, estem recuperant una part important de la nostra història que arrenca dels moviments republicans, federals i populars de començaments de segle.

A aquesta tasca volem convocar-vos a tots. La Fundació és un projecte obert a tots aquells que es comprometin amb aquestes idees i, com a tal, està necessitada de l'ajut de molta gent que aporti alguns diners, algun esforç i molta il·lusió.

Continuar >>