Per què avui la rehabilitació de Francesc Ferrer i Guàrdia?

Perquè aquesta és una assignatura pendent de la nostra ciutat, la ciutat que no va poder ser la del Perdó, i en la que va ser ignominiosament afusellat un home bo. El 14 d'octubre de 1984 la premsa belga recollia, sota grans titulars, que l' Espanya democràtica havia estat absent en l'homenatge a Ferrer i Guàrdia amb motiu del trasllat de la seva estàtua al davant de la façana principal de la Universitat Lliure de Brussel·les. Això no ha de succeir mai més, perquè la llibertat que gaudim avui dia és fruit de la lluita de gent que fins i tot va donar la seva vida per ella. La presència en aquest acte de Freddy Thielemans, Regidor de Belles Arts de Brussel·les, és una bona lliçó.

L'indigne article que n'Enric Jardí publicà a La Vanguardia fa unes setmanes ha merescut una dura resposta de molts intel·lectuals a la premsa de la ciutat; Ignasi Riera, Manuel Vázquez Montalbán, Baltasar Porcel, Maria Aurèlia Capmany, Lluís Permanyer, Pere Solà i Jordi Serrano han coincidit en l'oportunitat de retre homenatge al fundador de l'Escola Moderna. I personalitats com Raimon Obiols, Primer Secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya, Joan Raventós, President del Partit dels Socialistes de Catalunya, Antoni Farrés, Alcalde de Sabadell, Roger Leveder, Gran Mestre de la Gran Logia Simbólica Española, etc., ens han fet arribar la seva adhesió a l' acte d'avui i, d'entre les nombroses cartes rebudes, n'hi ha una, la de Federica Montseny, que és particularment emotiva. Aquesta carta acaba el seu missatge amb les següents paraules: "L'Escola Moderna era l'única on tota la joventut d'educadors era d'idees avançades. Jo sé, per exemple, que la meva tia Maria Montseny havia estat professora de l'Escola Moderna (...) Per això s'havia d'acabar amb l'Escola Moderna i amb en Ferrer i Guàrdia. Aquesta és la trista veritat. Però perdura a través del temps. I és molt alentador, molt consolador, per una veterana que ha lluitat per la mateixa causa que Ferrer i Guàrdia, el veure que avui se'l recorda, veure que avui s'invoca la seva figura i la seva obra i que no s'ha perdut res del que es va sembrar".

L'acte d'avui, organitzat institucionalment per l'Ajuntament de Barcelona, és també una prova del fet que el seu Alcalde, Pasqual Maragall, i els grups majoritaris del Consistori, han considerat oportú, malgrat la campanya electoral en curs, recordar la mort, l'assassinat d'en Francesc Ferrer i Guàrdia.

La Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia continuarà lluitant per la rehabilitació del pedagog d'Alella, continuarà demanant erigir una còpia del monument de Brussel·les a la nostra Ciutat i continuarà insistint als grups municipals sobre la importància simbòlica i política que el Ple de l'Ajuntament es pronunciï, amb la majoria més àmplia possible, a favor de portar a casa nostra aquest monument i que es converteixi, així, en símbol permanent de la llibertat de consciència.

S'ha dit que en Ferrer i Guàrdia era un materialista antireligiós mancat de sentiments. Molts autors han mostrat ja la mentida d'aquestes afirmacions, però permeteu-me que, com a prova de la viva espiritualitat d'en Ferrer, recordi els noms del seus fills: Trinitat, Llum, Sol, Pau, i Riego.

Trinitat. Aparentment l'única concessió de Ferrer a la seva esposa catòlica, però, en realitat, un nom pertanyent a una tradició universal: des dels egipcis, els indis, i molts altres pobles de l'antiguitat, des de la trimûrti de Brhama, Visnú i Siva fins a la trinitat dels druides i la triada de l'Extrem Orient.

Llum. En el llenguatge simbòlic representa la ciència, la sabiduria que Ferrer volia posar a l'abast de tothom a través de l'obra de la seva Escola Moderna.

Sol. Sinònim de llum, el sol immens, indivisible, etern, omnipresent, font de llum, causa de la vida, proclamat per totes les religions com el rei del cel, símbol de la divinitat de Baal, Ammon, Ossiris, Jehovà i Jesucrist, el sol que els francmaçons com Ferrer identifiquen amb l'escaire i el compàs creuats.

Pau. Filla de Júpiter i de Themis; la pau, virtut que inspira la tranquil·litat i l'amor, la pau de la que Proudhom va dir que no existiria mentre hi hagués opressors i oprimits.

I, finalment, Riego. L'heroic general defensor de la llibertat, víctima com Ferrer d'un crim d'Estat, el 7 de novembre de 1823.

Amb la tria d'aquests noms, Ferrer demostra el seu profund coneixement de l'home i de la seva història, la seva recerca i estudi de totes les tradicions, el seu respecte per qualsevol creença i la seva aspiració posada en arribar a una fraternitat universal. Eren aquests ideals els que el van portar a la mort, i són avui aquests ideals els que volem honorar, perquè si bé és cert que fa dos-cents anys que la Revolució Francesa formulà la seva famosa trilogia, és encara més cert que avui, a 1989, el nostre món està anguniosament necessitat que imperin sobre la terra la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Continuar >>