Josep Maria Ainaud de Lasarte,
Regidor de l'Ajuntament de Barcelona.

Autoritats, benvolguts amics,

Avui em correspon un paper diferent al que correntment realitzo, com és el de l'elogi i l'afecte. En aquest cas he de fer, per respecte a la figura de Ferrer i Guàrdia, una visió més crítica, més objectiva, més rigorosa del que a vegades es fa. Si nosaltres volem crear mites en lloc de figures, no fem el que cal pel respecte a aquesta figura.

En primer lloc he de dir que aquest acte era de commemoració, no d'homenatge, així s'acordà en el Ple de l'Ajuntament, i sense que això rebaixi, en absolut, el valor històric d'una figura. Però els acords són els acords, i s'han de respectar sempre.

L'altra cosa que jo us voldria dir, com a persona que ha conegut, i a fons, l'obra de Ferrer i Guàrdia, és que a ell no li agradarien ni els homenatges ni els monuments si no anaven impregnats d'un profund respecte i estudi del seu pensament. Ell deia textualment "que no hay nada más feo" que aquests homenatges, que aquestes medalles, que aquests monuments. I tenia tota la raó, el nostre país, que a vegades té molt mala consciència, es conforma donant premis, medalles i monuments a persones que després oblida o margina. Com deia Tàcit "el millor monument a un mort no és de pedra, sinó que està en els nostres cors". I aquest és el seu sentit.

Un pedagog no espera altre monument que l'estudi de la seva obra, com ha dit molt bé el professor Pere Solà, l'edició del seu treball. Allà el podem estudiar i el podem conèixer. I ell ho pot dir tranquil·lament, perquè si hi ha alguna persona que ha estudiat amb objectivitat i amb rigor la figura i l'obra de Ferrer i Guàrdia, aquesta és Pere Solà.

A mi m'hauria agradat que en tot aquest debat bastant inútil que hi hagut aquests dies, la gent que ha escrit en diaris o que ha parlat en diferents indrets, hagués observat una mica més a fons l'obra de Ferrer i Guàrdia, i que com a mínim s'hagués llegit "La Escuela Moderna". I hauríem entès aleshores, tots plegats, perquè aquesta figura que a vegades es presenta tan benvolguda de tots i tan admirada, en aquell moment va quedar tan sola. Què passava perquè fins en el moment del seu afusellament, Ferrer i Guàrdia fos pràcticament desconegut en el món?

Jo voldria situar la meva breu intervenció a l'entorn de tres punts: el primer, la mort de Ferrer i Guàrdia; el segon, el valor pedagògic de l'obra de la Escuela Moderna, i el tercer el record que es pot tenir d'aquest autor i d'aquesta obra.

I començaré pel primer, la mort de Ferrer i Guàrdia. Em sembla que avui ningú no pot dubtar que el seu afusellament, el 13 d'octubre de 1909, fa vuitanta anys, va ser un crim legal. Va ser un crim, tingués la cobertura que se li volgués donar. Perquè moltes vegades els pitjors crims són els que tenen una aparent cobertura de legalitat. I per fer costat a aquest crim del 1909 -l'afusellament encobert d'una certa "legalitat", de Ferrer i Guàrdia - en voldria recordar dos més: el 1939, l'afusellament a Girona de Carles Rahola, la persona a la qual s'havia dirigit Joan Maragall, precisament per parlar-li de l'article "La ciutat del Perdó" que el poeta havia mantingut, fins aleshores, discretament al marge, i el 1940 l'afusellament del president Lluís Companys, amb el que s'intentava, en aquells moments, silenciar tot el poble de Catalunya.

Aquests tres crims legals van ser comesos per l'autoritat que no li corresponia, que és, simplement i senzilla, el consell de guerra.

Nosaltres, que volem viure en pau, no hem d'admetre mai més -i és la lliçó que ens queda d'aquest afusellament- que es tornin a cometre aquests crims, tinguin la cobertura legal que es vulgui.

I no vegin en això cap mena de difamació a l'estament militar, que té persones d'una enorme honorabilitat i a les quals jo voldria recordar aquí: cas de la figura del capità Galzerán, que va defensar Ferrer i Guàrdia i que li va costar la carrera militar, o el cas del capità Colobí, que va defensar el president Lluís Companys i que va ser apartat de l'exèrcit.

Això vol dir que a arreu es poden trobar persones honestes que saben posar l'ideal per damunt dels seus interessos privats. Però quedi clar, per sempre més, que l'afusellament de Ferrer i Guàrdia va ser un crim legal, i aquests crims legals és deure de tots, és compromís de tots, que mai més no tornin a repetir-se.

El segon punt, potser el més delicat, és aquest: ¿Quin és el valor pedagògic de Ferrer i Guàrdia? Naturalment seria molt llarg d'explicar, però jo em voldria centrar en algun dels seus aspectes.

Si fos una figura tan extraordinària com a vegades es vol fer creure -i jo respecto perfectament l'afecte, com el de la seva filla quan en parlava-, per què els seus deixebles, d'una manera diríem que gairebé majoritària, s'havien anat apartant d'ell? No solament era pel seu caràcter: tots tenim el nostre caràcter, els nostres defectes, jo mateix en tinc molts. Però és que hi havia una cosa en el seu missatge que potser no es corresponia del tot amb la seva actuació. I d'això en parlaríem molt extensament.

Hom pot sorprendre's del fet que Ferrer i Guàrdia tingués una activitat editorial quan pedagògicament presentava com a un dels seus precedents la Institución Libre de Enseñanza, la qual, precisament, negava els llibres de text en un dels seus principis.

Després, si analitzem les publicacions de la Escuela Moderna veiem que n'hi ha algunes de discutibles, com totes les obres humanes, i d'altres d'un alt valor indiscutible, com les obres del mateix Odón de Buen, però que, sincerament, no eren obres prou adequades per a una escola primària. També hem de dir que Ferrer i Guàrdia volia, a través de l'Escola, promocionar i difondre una sèrie d'idees que eren difícils de fer passar si no era a través dels textos escolars. Voldria aclarir que sempre he dit Escuela Moderna perquè Ferrer i Guàrdia tenia una profunda aversió a la llengua i a la cultura catalanes, tema del qual en parlaríem llargament. Encara que moltes escoles feien l'ensenyament en llengua castellana donaven una especial atenció a la cultura i a la llengua catalanes. Ell tenia una profunda aversió a la llengua catalana, i això ara es silencia. I a mi em sembla que a una persona que va morir per defensar la veritat, l'ofendria que es volguessin silenciar actituds i pensaments, no solament en paraules, sinó en escrits. Textualment, per exemple, diu en el seu llibre pòstum, La Escuela Moderna, en parlar del refús de la seva escola en alguns mitjans de Barcelona: "Hubo quien, por ejemplo, inspirado en mezquindades de patriotismo regional, me propuso que la enseñanza se diera en catalán, empequeñeciendo la humanidad y el mundo a los escasos miles de habitantes que se contienen en el rincón formado por parte del Ebro y los Pirineos.

-Ni en español la establecería yo - contesté al fanático separatista - si el idioma universal, como tal reconocido, lo hubiera ya anticipado el progreso. Antes que el catalán, cien veces el esperanto".

Aquesta és una prova de les contradiccions que totes les persones tenim, però que en aquest cas molt concret té l'obra de Ferrer i Guàrdia. Si ell hagués fet l'ensenyament en esperanto em semblaria coherent el que deia, però en fer-lo en castellà, prohibint l'ensenyament i l'ús de la llengua catalana en la seva escola, els que ens hem passat molts anys treballant perquè l'escola a Catalunya sigui catalana de llengua i de contingut, hem de creure que no era, ben bé, un model d'escola a Catalunya. I no cal ser catalanista ni nacionalista, només cal tenir allò que moltes vegades diu el nostre alcalde, molt ben dit, "esperit de catalanitat", que vol dir ser fidel al país d'on ets, i res més. Tan senzill com això.

No se'm digui tampoc que en aquell moment no es feia escola en català, perquè des del 1899 hi havia l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana i d'altres escoles que utilitzaven la nostra llengua, i des de 1888 les ponències del congrés de Pedagogia recomanaven l'ensenyament en llengua catalana. La postura de Ferrer era purament una actitud, una posició pròpia i personal. La gent tria una línia de conducta, i ell va triar aquesta.

Canviant de tema, em pregunto per què existeix cert refús en la societat a l'entorn d'aquest personatge i la seva obra. Suposo que els faré gràcia si per basar la meva explicació d'aquest refús els cito fragments dels seus deixebles, com ara la professora Jacquinet o de Pau Vila, gens suspecte de ser de dretes.

Continuar >>