Perquè hi havia alguna altra cosa, un dring, un to, que feia que la gent el refusés. Parlo de textos de deixebles seus publicats en moments de plena llibertat, per exemple des de Montevideo el 1940. Escrits en els quals l'obra pedagògica de Ferrer i Guàrdia no és precisament valorada.

Aleshores això et porta una mica a la convicció que aquell intent, des del punt de vista pedagògic, és més que discutible. Però, en canvi, el que no és discutible és aquella dedicació i aquell entusiasme que ell posava en aquesta obra. I aquí és on nosaltres hem d'entendre una mica la complexitat de la vida de les persones, tot i que també hem d'entendre que no es poden fer mites ni de les persones ni de les seves obres.

Algunes vegades es vol simplificar dient: bons i dolents. L'església tronada, negra i un món d'il·lusions. No anava per aquí la cosa. Aquí hi havia, entre aquestes dues visions, una tercera línia que és la que es va imposar l'any 1908, amb un pressupost de cultura que honora aquesta corporació i honora aquest Ajuntament. La d'una escola catalana, laica, gratuïta i de qualitat.

Va ser el gran pressupost de cultura de l'any 1908: refusat per la reacció, refusat per l'autoritat imposada des de Madrid, i refusat pels sectors més reaccionaris de l'església, però triomfant l'any 1917, quan aquí mateix, en aquest Saló de Cent, es creà una Comissió de Cultura amb representació de tots els partits polítics d'aquell moment. I voldria recordar Hermenegildo Giner de los Ríos, que fou la persona que li va donar un gran impuls, i don Lluís Duran i Ventosa, de la Lliga Regionalista, per fer una Escola com calia, una escola laica, catalana, gratuïta i de qualitat.

Això és pel que hem lluitat i això és el que a la llarga s'ha imposat. És l'escola que ara hi ha. És l'escola que intentem tenir nosaltres, com és lògic en una ciutat i un país com el nostre.

Emperò, fixeu-vos que laica no vol dir antireligiosa. Aquesta acusació que es feia és falsa. Jo reconec que en alguns moments l'actuació de Ferrer i Guàrdia era antireligiosa. Situem-nos: les escoles de 1908 i de 1917 no tenien res d'antireligioses. Eren escoles laiques, que vol dir que no eren confessionals. Era una escola catalana, de llengua i de continguts, amb una obra extraordinària, que va ser el Patronat, el qual permetia portar d'arreu de l'Estat els millors mestres que volien ensenyar aquí. I una altra cosa: aquesta escola era per a tothom, sense cap mena de classisme. Recordo aquí els meus companys d'estudi ara presents al consistori, com la Marta Mata, filla, la Maria Aurèlia Capmany, que, a més a més, recorda sempre i amb veneració l'Institut Escola de la Generalitat. Sabem que allò va ser possible i, per tant, era una pugna estèril la que enfrontava l'Escola Nova amb la Escuela Moderna. I repeteixo que jo dic sempre Escuela Moderna per respecte a la memòria de Ferrer i Guàrdia, que no va morir cridant: "Visca l'Escola Moderna", sinó que va dir "Viva la Escuela Moderna".

Era molt coherent, en Ferrer i Guàrdia. Jo puc no estar-hi d'acord, però era molt coherent. Era una persona tan coherent com en Companys, quan moria dient: "Per Catalunya!". No hagués tingut coherència en Ferrer i Guàrdia dient: "Visca l'Escola Moderna". Com no n'hauria tingut, en Companys, si hagués dit: "Por Cataluña".

Jo sóc una persona que he respectat sempre no solament aquesta, sinó totes les altres llengües i cultures. Però, sobretot, si volem respectar i volem recordar la memòria dels que ens han precedit, no hem de tergiversar ni l'obra ni la figura.

Jo recordaria a tothom que ho vulgui - i no cal que vagi a les fonts directament - que es llegeixi un llibre que va sortir fa uns anys, i que no va tenir pràcticament cap mena de ressò potser perquè era prematur, del professor Pere Solà, que es diu Francesc Ferrer i Guàrdia i l'Escola Moderna, publicat l'any 1978 per Curial Edicions aquí, a Barcelona. El qui el vulgui consultar que el consulti; hi trobarà totes les dades, índex de matèries, índex alfabètic, tot. Perquè només cal llegir segons què pels diaris i escoltar segons què per la ràdio, per veure que hi ha gent que no s'ha mirat absolutament res d'aquesta figura, de Ferrer i Guàrdia. Només en parla d'oïda.

Trobo, en canvi -i amb això passo al tercer punt, el del record- molt estimable la iniciativa que té la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, en el sentit d'intentar que el monument de Brussel·les sigui instal·lat a la ciutat de Barcelona. I em sembla molt bé que una Fundació que porta el nom de Ferrer i Guàrdia el porti. Vostès saben que jo em vaig oposar al fet que l'Ajuntament de Barcelona actualitzés certs acords del 1931, perquè em sembla que ho passaríem tots plegats molt malament si començàvem a actualitzar acords d'altres èpoques. Crec que és molt millor un compromís públic, perquè em sembla que qui ha d'encapçalar la iniciativa d'instal·lar a Barcelona un monument en record d'aquesta persona, i si es vol, de la tolerància i de la llibertat de consciència, és precisament la Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia. Jo, particularment, sóc de formació estoica, per tant no hi crec gaire en monuments: n'he vistos tants, des del Perro Pastor, fins als que es vulgui, que ja estic curat d'espants. Per això em sembla que no és el bon camí.

Per a un mestre el millor homenatge és l'esperit de l'escola. I això sí que té un sentit. Si es vol fer aquest monument, em semblarà molt bé que la Fundació encapçali la proposta, que l'Ajuntament trameti el que calgui, un local, o un terreny, o unes ajudes; el que sigui. Però no ha de ser un acord de l'Ajuntament, al meu entendre.

L'Ajuntament ha de tenir uns criteris sobre quins són els monuments que decideix erigir. I n'hi ha molts d'altres abans.

Al meu parer, si es vol parlar del que va passar el 1909, diria que va existir un personatge sobre el qual repetiré sempre que mereix el record, l'homenatge i l'agraïment de tots els barcelonins que no vam ser capaços, en aquell moment, de ser magnànims. Aquest personatge fou Joan Maragall. Vaig comprendre perfectament que l'actual alcalde no pogués proposar-lo, per un malentès que tots tenim a vegades, perquè és de la família. Joan Maragall ha estat de les persones que ens honora a tots. Jo demanaria que un lloc d'estudi, de reflexió, de coneixement, d'aquest esperit magnànim, de Joan Maragall, fos el millor record que nosaltres li poguéssim tributar; com veig molt bé que erigeixin un monument a Ferrer i Guàrdia les persones que pensen que aquest va aportar elements importants a la pedagogia. Jo no m'hi apunto, perquè ho he estudiat a fons. Ferrer i Guàrdia va ser un bon promotor, un bon difusor. No tenia uns coneixements pedagògics fonamentals, la vida no el va portar a poder estudiar, no tingué l'oportunitat com la que ara nosaltres tenim, i això cal reconèixer-ho. Va ser un promotor, com deia, i un impulsor, però no un gran pedagog. Sense el seu assassinat, la figura de Ferrer i Guàrdia segur que no seria coneguda internacionalment. Crec, en canvi, que és un deure de tots que la seva figura i la seva mort siguin conegudes, perquè mai més no es tornin a repetir assassinats legals com el seu.

Crec que s'ha fet bé convocant aquest acte, repeteixo, de commemoració que no d'homenatge, perquè aquest era l'acord que havíem pres els regidors d'aquest Ajuntament. Per tant, crec que la publicació de la seva obra, els estudis de fons de la seva biografia i, sobretot, el fet de situar-lo en el moment culminant d'aquest final de segle, és el deure que ens correspon a tots. I allà podran trobar, aleshores, tots aquells textos que tan bé coneix el professor Pere Solà, i que jo també conec per una tradició familiar i d'amistat amb Pere Vergés, amb Pau Vila, amb el meu pare (que va ser inspector de les escoles radicals), i amb la tradició, per la línia materna, del meu avi (que he d'aclarir, de tota manera, que era un maçó bastant heterodox), i d'en Rossend d'Arús, bon amic seu.

També cal dir que Joan Maragall no era un admirador de Ferrer i Guàrdia. La prova és que quan Joan Maragall va haver de portar els seus fills a l'escola, no els va dur a l'Escola Moderna. I això em sembla que és un compromís que la gent pren a l'hora de dur els fills a l'escola. Llegeixin bé els seus articles i ho veuran.

Jo, amb les persones que no són coherents amb el que ensenyen, amb el que diuen, no hi crec prou. I en aquest cas estic segur que aquesta experiència breu, del 1901 fins el 1906, va ser una etapa important de la nostra història, però que per a mi, sincerament, no justifica que l'Ajuntament de la ciutat li erigeixi un monument. Abans en calen d'altres, com ja he dit abans.

En canvi, donaré tot el suport que sigui necessari a la iniciativa que crec que, molt honestament, ha iniciat la Fundació Ferrer i Guàrdia.

Moltes gràcies.

Continuar >>